Als que van fer el viatget a Finlàndia per jugar la costellada contra els simpàtics nois del Hèlsinki, els quedarà el record pudent de les bombes fètides llançades –una en ple vol d'anada– pel bromista de torn. Em comenta una professora de primària experimentada, que a la seva escola al gamberret ja li hauria caigut el pèl. Quan es representa al Barça les brometes sobren i l'actitud ha de ser impecable. És d'esperar que el recuperat i injustificablement perdut codi disciplinari s'apliqui amb tot el rigor.

“Tenim una plantilla interessant!”, ens va dir Andoni Zubizarreta en aquella roda de premsa de fa un parell de setmanes. Benvolgut, el Barça està obligat a tenir una plantilla excel·lent. Una elit seleccionada entre el millor. Això no és l'Athletic Club, per posar l'exemple d'un club respectable i admirat, que coneixes prou bé, però els paràmetres del qual se situen en un altre nivell. Tinguem-ho clar. Que després de dos anys de recerca, d'haver pentinat el mercat mundial –suposo– i d'haver descartat una llarga relació de jugadors que se'ns havien ofert, però que no “donaven el perfil”, tal com va fer ostentació el mateix Zubizarreta en aquella roda de premsa de fa un parell de setmanes, el central escollit sigui un suplent de l'Arsenal, amb un historial de lesions complicat i preocupant, i pel qual hem acabat pagat 19 milions d'euros costa molt d'argumentar d'una manera convincent. La millor versió de Thomas Vermaelen data de fa dues temporades.

Això sí, el fitxatge del central belga renova la nostra condició de principal soci benefactor del club londinenc (prometo que si algun dia vaig a veure un partit a l'Emirates els ensenyaré el meu carnet de soci del Barça i els exigiré que em deixin entrar gratis i escollir el seient que vulgui). Dita la qual cosa, Vermaelen ja és un dels nostres: sia benvingut i esperem que ens pugui aportar experiència, presència i disciplina tàctica. No és un qualsevol.

Juan Guillermo Cuadrado és una petició expressa de Luis Enrique, que veu en el polivalent jugador colombià el candidat idoni a ser l'amo de la banda dreta de l'equip. Sembla un jugador dels cridats a marcar diferències a la seva posició i el substitut ideal de Dani Alves, el millor lateral de la història del Barça però de qui es creu –es digui el que es digui– que ja ha donat tot el que podia donar. El cas Cuadrado deixa en evidència, una vegada més, els nostres responsables en matèria de fitxatges. Il·lús de mi, sempre havia cregut que, a les portes d'un mundial, si un club tenia clar que volia fitxar un jugador jove i de molta projecció, havia de tancar l'operació abans que s'exhibís al món sencer, excités la competència i encarís el seu valor. Un club com el Barça, a Cuadrado ja l'hauria d'haver fitxat. Al cove!, que diria aquell...

Deixo d'albirar la mar i giro la mirada cap al sud. A l'interior de les Espanyes, les divertides picabaralles entre Casillas i Arbeloa em fan força més gràcia que l'últim nyap de l'avi Botox Stallone (de vegades t'has de deixar portar...). Llegeixo que Iker jugarà demà de titular i penso que potser sí, que el Sevilla ens podria donar la primera alegria de la temporada. L'estiu és molt bonic.