Tan­cat el fit­xatge de Tho­mas Ver­ma­e­len, i abans el de Mat­hieu, hem sen­tit des­ta­car al direc­tor espor­tiu del FC Bar­ce­lona, Andoni Zubi­zar­reta, que, a banda de les bon­dats dels dos juga­dors con­trac­tats per a l'eix de la defensa, els nous inqui­lins són esquer­rans, en con­tra­po­sició als dos dre­tans que tenia fins ara (Piqué i Bar­tra), fet que resulta una opció “que enri­queix l'equip”.

Dis­cul­pes per enda­vant si en algun punt de la pel·lícula m'he per­dut, fet que pro­ba­ble­ment m'inha­bi­lita i m'impe­deix seguir el fil refe­rent a dre­tans i esquer­rans a l'eix de la defensa. Ja fa anys, en boca de Louis van Gaal, vaig sen­tir per pri­mer cop les supo­sa­des bon­dats que tenia el fet que els dos cen­trals (als quals de tota la vida s'ha ano­me­nat lliure i cen­tral mar­ca­dor, o sim­ple­ment cen­tral) jugues­sin amb cames dife­rents.

Veig que la broma con­ti­nua tenint adep­tes anys després. No nego que un late­ral, volant o extrem pugui argu­men­tar com a valor afe­git que el domini que tin­gui jugant amb una cama el pugui arri­bar a bene­fi­ciar a l'hora de córrer per una banda o a l'altra, fet que encara s'ha de demos­trar. Però, a l'eix de la defensa pot tenir un valor afe­git que un sigui dretà i l'altre esquerrà? Quina xim­ple­ria és aquesta? A veure si un dia aca­bem sen­tint que el millor és tenir un por­ter que va bé amb la dreta i el suplent amb l'esquerra, o que cal un davan­ter cen­tre esquerrà i un altre de dretà, o un Messi esquerrà i un de dretà.

És un fet insubs­tan­cial que a l'eix de la defensa un cen­tral sigui dretà i el com­pany, esquerrà, o que tots dos juguin amb la mateixa cama. L'exigència és que juguin bé la pilota amb la cama que toqui. I és sor­pre­nent que el direc­tor espor­tiu parli en aquests ter­mes, cosa que fa sos­pi­tar que ha adqui­rit aquesta moda de la ver­bor­rea que inunda de vega­des el fut­bol, amb anàlisis d'una pro­fun­di­tat que ennu­ega, mareja i avor­reix.

Les vir­tuts o fets enri­qui­dors d'un cen­tral són que defensi, que vagi bé de cap, que la toqui rasa amb con­vicció, que lideri, que empe­nyi l'equip cap al davant i que l'aguanti quan el rival mos­se­gui, que entri al tall sense por, que tin­gui el punt de velo­ci­tat que el faci ser incòmode per als davan­ters rivals, que s'enten­gui amb el por­ter i que no li tre­moli la cama, esquerra o dreta, per rebre en curt des de la por­te­ria per treure la pilota des del dar­rere. Més que les cames amb què juguen, i el supo­sat fet enri­qui­dor, segur que inqui­eta més el segui­dor blau­grana si aques­tes dues apos­tes vete­ra­nes millo­ra­ran el que s'espe­rava des de fa dos anys. Tot fa pen­sar que el club ha sor­tit a la des­es­pe­rada al mer­cat i ha fit­xat el que ha pogut, no pas el que real­ment desit­java. Un cop de blau­grana, tots dos merei­xen rebre tot el res­pecte i paciència per ater­rar amb fer­mesa en una posició en què fa molt temps que s'espe­ra­ven nous inqui­lins. Per poc que s'esfor­cin, un dels dos, i per què no els dos, pot­ser tin­dran el lloc garan­tit. Com a com­petència tin­dran un gran aspi­rant (Bar­tra), que no acaba de rebre el reco­nei­xe­ment defi­ni­tiu, i un de con­so­li­dat (Piqué), que cada dia que passa sem­bla més lluny men­tal­ment de l'equip.