La perfecció imperfecta
Qualsevol aficionat al motociclisme ha d'estar molt content amb la presència d'un noi com Marc Márquez. És un dels talents més grans que ha tingut el mundial de velocitat en tota la seva història i fa anys que ho demostra. Quan corria a 125 cc, tothom ja li veia alguna cosa especial, i a Moto 2 es van confirmar totes les sospites. Per si no n'hi havia prou, el de Cervera es va atrevir, no només a disputar, sinó a guanyar el mundial de Moto GP als tres fantàstics –Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa i Valentino Rossi–, en l'any del seu debut en la categoria reina. Però la llegenda de Márquez només havia començat. Aquest any s'ha proposat repetir títol i no només el té assegurat, sinó que el podria assolir a còpia de victòries. I no algunes, no. Totes. De moment, en suma deu en les deu primeres curses, i ja no em crec això que és impossible que faci el divuit de divuit. Està fent la temporada perfecta, i els catalans estem entusiasmats amb aquesta perfecció de Márquez. Era un somni que un dels nostres fos el nou Rossi, el dominador del mundial i que ningú li pogués fer ombra. Però al món agrada tant?
La grandesa de l'esport és que no és matemàtic. El millor equip pot perdre, l'atleta més veloç pot córrer menys, el millor pilot pot quedar segon. Aquí rau l'encant de l'esport, que malgrat que tot sembli predestinat perquè guanyi un, a vegades guanya un altre. A Catalunya ens apassiona la benzina, però ens agradaria que guanyés sempre un pilot alemany? Per molt bo, simpàtic i jove que fos, no ens avorriria una mica? És cert que l'any no està sent gens avorrit perquè hem tingut de tot: escapades del cerverí, lluites aferrissades, canvis de moto sota la pluja, sortides des del pit lane i ensurts del mateix Márquez. Hem tingut de tot, però sempre ha acabat igual: amb triomf de Marc. Alguns ja s'avorrien amb el domini de Rossi a principi de segle, així que no costa gaire entendre que fora de les nostres fronteres puguin estar cansats de veure cada quinze dies Márquez a dalt de tot del podi. No perquè les curses no siguin divertides ni perquè el català caigui malament, sinó perquè es perd l'emoció. Amb el dominador Rossi, l'argument era aquest, que el mundial no tenia intriga perquè a l'equador del campionat, l'italià ja sabia que seria campió. I ara, aquesta emoció tampoc hi és perquè Márquez ja està calculant quan podrà celebrar la segona corona a Moto GP. És un dels dos dubtes en el mundial. El segon és si guanyarà les divuit curses.
“Arribarà un dia en què no podré guanyar”, deia Márquez a L'Esportiu de Catalunya abans del gran premi de casa. Nosaltres esperem que no, però estic segura que molts aficionats –italians, americans, francesos...– estan desitjant que arribi aquesta errada que ni Márquez sabrà rectificar. I no, com deia, perquè li vulguin cap mal, sinó per veure alguna cosa diferent. La rutina pot arribar a ser esgotadora. Recordo un acudit gràfic en les millors èpoques de Rossi en què Il Dottore mirava el despertador espantat i deia “Oh no! Avui tornaré a guanyar!” Doncs ara es podria reproduir, però amb una imatge de Marc Márquez. I no és que a mi no m'agradi, ben al contrari, però m'assec davant la televisió amb el dubte de quin tipus de victòria de Márquez veurem, no de qui guanyarà. Perquè la temporada del català està sent perfecta, però estem entrant en una rutina difícil de pair per als que ens agrada l'emoció. N'hi ha, sí, però ja sabem qui serà el campió. I sí, ens agrada molt que sigui català. Som-hi Marc, a per l'onzena!