Senyals

Quan tot fluïa i el bar­ce­lo­nisme es movia entre l'auto­con­fiança abso­luta i la supe­ri­o­ri­tat moral que sem­pre exhi­bei­xen els con­vençuts, tot sem­blava fàcil i trans­pa­rent, també afers tan com­pli­cats com gua­nyar i ena­mo­rar més que mai i ningú enlloc, i seguir fent-ho. El Barça sem­blava que tenia les claus i que havia dei­xat enrere vicis pri­vats i secu­lars, i fins i tot es va convèncer, radi­ca­lit­zat, que qui no pensés que el més impor­tant és el joc és un pèrfid resul­ta­dista, menys­te­nint un pre­cepte tan bàsic com que mai no es juga prou bé si no es gua­nya, i no em vin­guin amb l'Holanda de Cruyff o el Bra­sil de Zico, casos pun­tualíssims i flors d'estiu.

Però si no fa tant, per més que ho sem­bli, sem­blava que el Barça sem­pre tre­pit­java ter­reny ferm i la prin­ci­pal pre­o­cu­pació era quant tri­ga­ria Messi a batre el pro­per rècord, ara, en aquest estiu que és encara llarg hivern culer, orfe de fites i títols recents, sense nord i dece­buda ara que el Barça, al camp i als des­pat­xos i als tri­bu­nals sem­bla tre­pit­jar sem­pre are­nes move­dis­ses, l'afició tracta de des­xi­frar senyals de fum on entre­veure llum al final del túnel. Però els senyals sem­blen indi­car més aviat el con­trari. Hi ha els fit­xat­ges que podrien fer Flo­ren­tino i la por­tera de Núñez, a cop de talo­nari, recurs que no fa tant es repe­tia que estava als antípodes de l'aposta culer. Allò tan musi­cal en cas­tellà de can­tera con­tra car­tera. Hi ha també el crac que es perdrà dos mesos de curs per sanció. I, tenint en compte l'escassa incidència que sem­bla tenir ara el club en aques­tes instàncies que es veu que et van a favor o en con­tra en funció del sem­pre repug­nant tràfic d'influències, hi ha, més afi­lada que mai, l'espasa de Dàmocles del càstig de no poder fit­xar, con­ge­lat només cau­te­lar­ment. I els fronts judi­ci­als. I el fum, fosquíssim, d'haver fit­xat, i gens barats, dos cen­trals –els senyals de fum que emet un són de tabac– que no sem­blen ni pri­me­res ni sego­nes ni cin­que­nes opci­ons per tapar el forat ja vell per on es va començar a podrir l'equip. I hi ha, en defi­ni­tiva, l'indi­ca­dor ter­ri­ble que la direc­tiva faci una inversió flo­ren­ti­ni­ana, i seguim per a bingo, i ni hagi pogut engres­car l'afició ni evi­tar que se li retre­gui no haver por­tat Kroos. Hi haurà qui atri­buirà això a la malèvola acció dels mit­jans. Enda­vant, si es con­sola, però sigui com sigui, tot fa pudor de bulli­dor.

L'antídot, és clar, és l'equip, com sem­pre. Els únics que sem­blen poder esta­bi­lit­zar el club són tècnic i juga­dors. Dels segons, molts dub­tes i poques pis­tes, encara. Però l'entre­na­dor ja emet algun senyal tan sig­ni­fi­ca­tiu com posi­tiu. I hi ha qui ho cri­tica, perquè toca cri­ti­car-ho tot, però en el cop d'auto­ri­tat de cedir Deu­lo­feu al cap d'un mes d'haver-se incor­po­rat, jo hi veig més llum que no pas en la inversió flo­ren­ti­ni­ana. No sé, ni ningú, si Luis Enri­que se'n sor­tirà, perquè amb ell només no n'hi haurà prou, però pel fum sem­bla, segueix sem­blant, l'home apro­piat.

Ens retro­bem, si ho volen, després de les vacan­ces.