Quan tot fluïa i el barcelonisme es movia entre l'autoconfiança absoluta i la superioritat moral que sempre exhibeixen els convençuts, tot semblava fàcil i transparent, també afers tan complicats com guanyar i enamorar més que mai i ningú enlloc, i seguir fent-ho. El Barça semblava que tenia les claus i que havia deixat enrere vicis privats i seculars, i fins i tot es va convèncer, radicalitzat, que qui no pensés que el més important és el joc és un pèrfid resultadista, menystenint un precepte tan bàsic com que mai no es juga prou bé si no es guanya, i no em vinguin amb l'Holanda de Cruyff o el Brasil de Zico, casos puntualíssims i flors d'estiu.

Però si no fa tant, per més que ho sembli, semblava que el Barça sempre trepitjava terreny ferm i la principal preocupació era quant trigaria Messi a batre el proper rècord, ara, en aquest estiu que és encara llarg hivern culer, orfe de fites i títols recents, sense nord i decebuda ara que el Barça, al camp i als despatxos i als tribunals sembla trepitjar sempre arenes movedisses, l'afició tracta de desxifrar senyals de fum on entreveure llum al final del túnel. Però els senyals semblen indicar més aviat el contrari. Hi ha els fitxatges que podrien fer Florentino i la portera de Núñez, a cop de talonari, recurs que no fa tant es repetia que estava als antípodes de l'aposta culer. Allò tan musical en castellà de cantera contra cartera. Hi ha també el crac que es perdrà dos mesos de curs per sanció. I, tenint en compte l'escassa incidència que sembla tenir ara el club en aquestes instàncies que es veu que et van a favor o en contra en funció del sempre repugnant tràfic d'influències, hi ha, més afilada que mai, l'espasa de Dàmocles del càstig de no poder fitxar, congelat només cautelarment. I els fronts judicials. I el fum, fosquíssim, d'haver fitxat, i gens barats, dos centrals –els senyals de fum que emet un són de tabac– que no semblen ni primeres ni segones ni cinquenes opcions per tapar el forat ja vell per on es va començar a podrir l'equip. I hi ha, en definitiva, l'indicador terrible que la directiva faci una inversió florentiniana, i seguim per a bingo, i ni hagi pogut engrescar l'afició ni evitar que se li retregui no haver portat Kroos. Hi haurà qui atribuirà això a la malèvola acció dels mitjans. Endavant, si es consola, però sigui com sigui, tot fa pudor de bullidor.

L'antídot, és clar, és l'equip, com sempre. Els únics que semblen poder estabilitzar el club són tècnic i jugadors. Dels segons, molts dubtes i poques pistes, encara. Però l'entrenador ja emet algun senyal tan significatiu com positiu. I hi ha qui ho critica, perquè toca criticar-ho tot, però en el cop d'autoritat de cedir Deulofeu al cap d'un mes d'haver-se incorporat, jo hi veig més llum que no pas en la inversió florentiniana. No sé, ni ningú, si Luis Enrique se'n sortirà, perquè amb ell només no n'hi haurà prou, però pel fum sembla, segueix semblant, l'home apropiat.

Ens retrobem, si ho volen, després de les vacances.