En una entrevista a Jordi Cardoner, feta per Xavi Solé i publicada ahir en aquest diari, he llegit al titular: “En general, el soci està satisfet.” El primer que se m'ha acudit, pel que fa a la declaració del vicepresident responsable de l'àrea social del FC Barcelona, és que, en tot cas, la directiva ha d'estar plenament satisfeta del soci si és que aquest, certament, està satisfet. Havent llegit l'entrevista, i tenint present sobretot el fragment en què Jordi Cardoner intenta argumentar per què considera que en general hi ha aquesta satisfacció, continuo pensant que els directius han d'estar molt satisfets d'uns socis que fan que no se sentin prou pressionats per convocar unes eleccions a la presidència del club. Uns socis que, cito de manera literal, a més, “estan molt contents amb la gestió econòmica”. Bartomeu ha d'estar molt content de no sentir-se qüestionat assumint un càrrec pel qual ningú l'ha votat directament i després que el president electe dimitís sense que es coneguin prou bé els motius de tal decisió. També la resta de directius han d'estar contents si els socis els permeten sentir-se còmodes en els seus càrrecs i, a més, aproven una gestió econòmica que, suposo, inclou el procés fosc i les xifres incertes del fitxatge de Neymar. Si és així, en cada partit al camp del Barça, la directiva hauria de desplegar amb satisfacció una pancarta d'agraïment al soci.

Tanmateix, tot i que és cert que de moment a l'estadi del Barça no s'ha manifestat un gran malestar, Jordi Cardoner aporta més impressions (com ara les derivades de les converses al carrer amb barcelonistes) que proves de la satisfacció del soci. El vicepresident fa una observació prou interessant i no diré que equivocada: “Les xarxes socials igualen col·lectius i plataformes que de vegades estan formades per dues o tres persones amb d'altres que estan formades per milers.” Allò que dóna a entendre és que la insatisfacció barcelonista és la dels col·lectius formats per dues o tres persones, mentre que la satisfacció domina en aquells que en reuneixen milers. Potser sí, la satisfacció és subjectiva, encara que sigui la de molts. També remarca Cardoner que una cosa és el soci i, l'altra, l'entorn, que és una mica vague però que podria ser el mediàtic (tot i que una part també sembla estar satisfet amb la directiva o potser sota la seva influència) i a la vegada sembla extensible als barcelonistes, que, inclosos molts penyistes, no són socis i que, pel que sembla, són més susceptibles a la insatisfacció. Però com que el soci és qui paga (i, curiosament, sembla el més satisfet) és qui importa o a qui se li diu que és important. Això també ho dóna a entendre Jordi Cardener quan afirma que, en relació amb les persones que el paren pel carrer, primer pregunta (molt educadament, això sí) si són socis. Això perquè ell es deu al soci, cosa comprensible pel fet que és qui paga en un club que, a més, no és de propietat privada, sinó precisament de tots els socis. Tanmateix, ai, això no vol dir que a través seu no s'hi puguin fer negocis privats i que pertànyer a la directiva no ajudi a fer negocis. Reculem una mica en el temps, però en relació amb un tema molt candent. Quins tractes i compensacions hi devia haver en aquella època de Núñez en què l'empresa de jardineria de Marta Ferrusola col·locava una gespa al Camp Nou que s'aixecava al mínim contacte i que deixava clapes al camp? Núñez també deia que primer era el soci i que tot per al soci. Però, què hi guanyava i qui hi guanyava, amb aquesta gespa infecta subministrada per l'esposa de l'aleshores president de la Generalitat? El cas és que el soci sabia (i d'alguna manera ho consentia) de qui era l'empresa jardinera. Tothom ho sabia. Socis i no socis, catalans de tota mena, ja sabíem moltes coses que passaven i no sé si ens n'estranyàvem prou. Algunes altres comencem a saber-les i encara no en sabem gaires, sigui al Barça o a tot Catalunya. Però algunes passaven (i passen) davant dels nostres ulls i, carai, sense una resposta que faci pensar que no estàvem (o estem) satisfets.