Satisfets del soci

En una entre­vista a Jordi Car­do­ner, feta per Xavi Solé i publi­cada ahir en aquest diari, he lle­git al titu­lar: “En gene­ral, el soci està satis­fet.” El pri­mer que se m'ha acu­dit, pel que fa a la decla­ració del vice­pre­si­dent res­pon­sa­ble de l'àrea social del FC Bar­ce­lona, és que, en tot cas, la direc­tiva ha d'estar ple­na­ment satis­feta del soci si és que aquest, cer­ta­ment, està satis­fet. Havent lle­git l'entre­vista, i tenint pre­sent sobre­tot el frag­ment en què Jordi Car­do­ner intenta argu­men­tar per què con­si­dera que en gene­ral hi ha aquesta satis­facció, con­ti­nuo pen­sant que els direc­tius han d'estar molt satis­fets d'uns socis que fan que no se sen­tin prou pres­si­o­nats per con­vo­car unes elec­ci­ons a la pre­sidència del club. Uns socis que, cito de manera lite­ral, a més, “estan molt con­tents amb la gestió econòmica”. Bar­to­meu ha d'estar molt con­tent de no sen­tir-se qüesti­o­nat assu­mint un càrrec pel qual ningú l'ha votat direc­ta­ment i després que el pre­si­dent electe dimitís sense que es cone­guin prou bé els motius de tal decisió. També la resta de direc­tius han d'estar con­tents si els socis els per­me­ten sen­tir-se còmodes en els seus càrrecs i, a més, apro­ven una gestió econòmica que, suposo, inclou el procés fosc i les xifres incer­tes del fit­xatge de Ney­mar. Si és així, en cada par­tit al camp del Barça, la direc­tiva hau­ria de des­ple­gar amb satis­facció una pan­carta d'agraïment al soci.

Tan­ma­teix, tot i que és cert que de moment a l'estadi del Barça no s'ha mani­fes­tat un gran males­tar, Jordi Car­do­ner aporta més impres­si­ons (com ara les deri­va­des de les con­ver­ses al car­rer amb bar­ce­lo­nis­tes) que pro­ves de la satis­facció del soci. El vice­pre­si­dent fa una obser­vació prou interes­sant i no diré que equi­vo­cada: “Les xar­xes soci­als igua­len col·lec­tius i pla­ta­for­mes que de vega­des estan for­ma­des per dues o tres per­so­nes amb d'altres que estan for­ma­des per milers.” Allò que dóna a enten­dre és que la insa­tis­facció bar­ce­lo­nista és la dels col·lec­tius for­mats per dues o tres per­so­nes, men­tre que la satis­facció domina en aquells que en reu­nei­xen milers. Pot­ser sí, la satis­facció és sub­jec­tiva, encara que sigui la de molts. També remarca Car­do­ner que una cosa és el soci i, l'altra, l'entorn, que és una mica vague però que podria ser el mediàtic (tot i que una part també sem­bla estar satis­fet amb la direc­tiva o pot­ser sota la seva influència) i a la vegada sem­bla exten­si­ble als bar­ce­lo­nis­tes, que, inclo­sos molts penyis­tes, no són socis i que, pel que sem­bla, són més sus­cep­ti­bles a la insa­tis­facció. Però com que el soci és qui paga (i, curi­o­sa­ment, sem­bla el més satis­fet) és qui importa o a qui se li diu que és impor­tant. Això també ho dóna a enten­dre Jordi Car­de­ner quan afirma que, en relació amb les per­so­nes que el paren pel car­rer, pri­mer pre­gunta (molt edu­ca­da­ment, això sí) si són socis. Això perquè ell es deu al soci, cosa com­pren­si­ble pel fet que és qui paga en un club que, a més, no és de pro­pi­e­tat pri­vada, sinó pre­ci­sa­ment de tots els socis. Tan­ma­teix, ai, això no vol dir que a través seu no s'hi puguin fer nego­cis pri­vats i que pertànyer a la direc­tiva no ajudi a fer nego­cis. Recu­lem una mica en el temps, però en relació amb un tema molt can­dent. Quins trac­tes i com­pen­sa­ci­ons hi devia haver en aque­lla època de Núñez en què l'empresa de jar­di­ne­ria de Marta Fer­ru­sola col·locava una gespa al Camp Nou que s'aixe­cava al mínim con­tacte i que dei­xava cla­pes al camp? Núñez també deia que pri­mer era el soci i que tot per al soci. Però, què hi gua­nyava i qui hi gua­nyava, amb aquesta gespa infecta sub­mi­nis­trada per l'esposa de l'ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat? El cas és que el soci sabia (i d'alguna manera ho con­sen­tia) de qui era l'empresa jar­di­nera. Tot­hom ho sabia. Socis i no socis, cata­lans de tota mena, ja sabíem mol­tes coses que pas­sa­ven i no sé si ens n'estranyàvem prou. Algu­nes altres comen­cem a saber-les i encara no en sabem gai­res, sigui al Barça o a tot Cata­lu­nya. Però algu­nes pas­sa­ven (i pas­sen) davant dels nos­tres ulls i, carai, sense una res­posta que faci pen­sar que no estàvem (o estem) satis­fets.