La fi de la medalla de xocolata
En el món de l'esport s'acostuma a dir que l'esportista o l'equip que acaba en el quart lloc s'emporta la medalla de xocolata. Si el campió obté l'or; el subcampió, la plata, i el tercer, el bronze, com que el quart és el primer que no aconsegueix cap medalla, se li atorga aquesta medalla virtual de xocolata. També s'acostuma a dir que el quart és el pitjor lloc i que val més ser cinquè que quart, perquè així has quedat una mica més lluny del podi i el desconsol no és tan gran.
Totes aquestes creences les hauríem d'anar canviant. Aquests dies, a Zuric, hi ha molts atletes que han quedat a un pas del podi, però cap d'ells pot estar segur que aquesta serà la seva classificació definitiva. Parlo de dopatge, és clar, perquè des de fa uns quants anys els controls són molt més efectius i les classificacions no són definitives fins que han passat vuit anys. Durant aquest temps tot es pot revisar si algun resultat d'un control ho indica. No són ni un ni dos els esportistes que han perdut les seves medalles per dopatge. I qui les ha heretat? Doncs el que havia acabat quart, que pot canviar la simbòlica medalla de xocolata per una de bronze –o de plata, o fins i tot d'or, si portem el cas a l'exageració–. Això sí, tindrà la medalla però no el moment màgic i inoblidable que és rebre-la al mig de l'estadi. Això sí que li ho hauran robat de forma definitiva.
Per tant, val més ser quart que cinquè –igual que a la lliga ACB o a la segona A és millor no ser mai últim, que sempre hi ha més possibilitats de repesca–. És millor estar com més amunt millor per si hi ha neteja per dalt –sempre que la neteja no t'afecti a tu, que no només els que guanyen medalles donen positiu–. Si es reparteixen tres medalles, fins al sisè de cada prova té alguna hipotètica possibilitat d'acabar amb una medalla al sarró. O sigui que, a cada campionat, a quedar com més amunt millor, que mai saps quan et pot acabar tocant un premi.