“Vamos a por el sextete!” Coma-ruga (el Vendrell) s'omple de madrilenys a l'estiu. Fa molts anys que hi estiuejo i la cosa ve de lluny. Casa meva estava davant mateix de la d'un exministre franquista, amb guàrdies civils custodiant la propietat i, de tant en tant –eren temps en què ETA estava molt activa–, quan controlaven els accessos al carrer, només et deixaven passar perquè sabien qui eres. Cabells empastifats de gomina i la molèstia ocasional de sentir cantar gols del Madrid des del teu jardinet.

L'altre dia, contemplant el senyor Pérez Rodríguez a Cardiff, tot ufanós, saludant efusivament el tal James, el seu caprici estiuenc de 80 milionets de no res, no vaig poder evitar de lligar caps amb la notícia apareguda a Expansión pocs dies després que la jove promesa colombiana, acompanyat de la seva poc discreta amistançada, fos presentat a Chamartín. El rotatiu madrileny informava que la constructora del senyor Pérez, ACS, consorciada amb una empresa colombiana, s'havia adjudicat la construcció i la concessió d'una autopista a Colòmbia, un projecte de més de 692 milions d'euros. Caram! A més, el diari econòmic hi afegeix que ACS té molt ben encarades altres concessions per construir infraestructures al país cafeter, valorades en 945 milions més. Recaram!

“És pura casualitat, tot plegat?” És la pregunta que li vaig fer a l'individu que m'havia llançat als morros la proclama que enceta aquesta nota, un d'aquests madrilenys estiuejants amb qui vaig tenir la mala sort de coincidir l'endemà mateix de la supercopa dels daixonses. El conec de quan ens atonyinàvem en els partits que, en l'enyorada adolescència, fèiem a la platja, en uns campionats que organitzava un molt jove Josep Maldonado, l'exsecretari general de l'Esport. La seva resposta va ser instantània: “¡Venga ya! No mezclemos churras con merinas [expressió castellana que fa referència a dues races d'ovelles], joder! Y ahora dime aquello del equipo del gobierno. Que os puede la envidia, coño!” Vaig comptar fins a 10 i li vaig desitjar que passés un bon dia (hipocresia social).

Llegeixo després, a L'Esportiu, que al mateix Mariano Rajoy li va faltar temps per enviar un telegrama de felicitació al club dels seus amors, la mateixa nit de la victòria contra un Sevilla paupèrrim. I no vaig poder evitar de pensar en les investigacions que la Comissió Europea va obrir per suposats “ajuts d'Estat il·legals” de l'Ajuntament de Madrid al club fundat pels germans Padrós, tal com va informar puntualment el rotatiu The Independent, editat a Londres. Ja posats, busco a l'ordinador l'informe publicat per The New York Times en el qual la capçalera novaiorquesa posava la constructora de l'amo del Madrid com a exemple del problema majúscul de deute privat a l'Estat espanyol, que supera en importància el deute públic, i que, segons aquest estudi, és causa determinant de la crisi econòmica espanyola...

Començo a entrar en calor i, com un flaix, m'assalta la memòria l'encara ministre José Ignacio Wert definint-se, ell mateix, orgullosament i textual, com a “hooligan del Real Madrid”... Rajoy, Wert, el senyor Pérez Rodríguez acumulant més i més poder... Dubte hamletià: ¿Són l'equip del govern o són el mateix govern? El “sextete”, però, se l'hauran de pintar a l'oli.