Amics, companys i coneguts

L'estiu a les comar­ques giro­ni­nes ha tor­nat a ser mogut un any més. La gesta de l'ascens del Lla­gos­tera a la segona divisió A ha des­en­ca­de­nat un seguit de fets que ens han permès als peri­o­dis­tes que seguim diària­ment el fut­bol de la zona estar ben dis­trets. Escri­vint i obser­vant els fets que han afec­tat tant els lla­gos­te­rencs com el Girona, m'ha vin­gut al cap una pro­fes­sora d'anglès que vaig tenir a la uni­ver­si­tat. De pro­cedència britànica –de Liver­pool, crec que era–, recordo que un dia ens va expli­car que els cata­lans tenim molts cone­guts que ens pen­sem que són amics; i en canvi, poques amis­tats de veri­tat. Ella, recor­dant la seva vida al nord d'Angla­terra, i segons la manera de fer britànica, argu­men­tava que un cone­gut és aquell amb qui et salu­des, li pre­gun­tes com li va la vida i fins i tot hi pren­dries una cer­vesa; i en canvi, un amic és com un germà, una per­sona amb qui com­par­tei­xes moments molt per­so­nals, siguin feliços o tris­tos. Segons la meva exdo­cent de llen­gua estran­gera, es veu que els cata­lans ho posem tot en el mateix sac i con­si­de­rem un amic sense gaire cri­teri, bana­lit­zant aquesta paraula, quan en rea­li­tat ens volem refe­rir a un com­pany o a un cone­gut.

Què té a veure, això, amb el fut­bol gironí? Doncs que, par­tint d'aquesta anàlisi de la meva pro­fes­sora –afi­ci­o­nada al Liver­pool, per cert–, crec que en això del fut­bol les amis­tats entre clubs són força arti­fi­ci­als. Què vol dir que dues enti­tats que com­par­tei­xen un mateix objec­tiu –la victòria, els tres punts, un títol– són ami­gues? En els dar­rers mesos s'ha par­lat molt sobre l'amis­tat entre el Girona i el Lla­gos­tera, una relació que va començar de color de rosa i amb els dos equips com­par­tint Mon­ti­livi i que ha evo­lu­ci­o­nat cap a un dis­tan­ci­a­ment geogràfic –el Lla­gos­tera jugarà final­ment a Palamós– i també ideològic. La veri­tat, crec que tot això bene­fi­ciarà els dos clubs molt més que si hagues­sin anat de la mà i, de fet, no sóc l'únic que ho penso (com a peri­o­dista, algú em podria retreure que el que vull és polèmica i enfron­ta­ment en lloc d'una bassa d'oli, i no seria el cas), ja que el tècnic del Lla­gos­tera, Santi Cas­ti­llejo, en una de les seves pri­me­res inter­ven­ci­ons ja va argu­men­tar que era un encert posar distància amb el Girona.

En l'esport, i en el cas que ens ocupa, en el fut­bol, sem­pre hi ha d'haver res­pecte, cava­lle­ro­si­tat i joc net, tant al camp com a la gra­de­ria, però, com he dit, mai no he cre­gut gaire en el con­cepte de clubs amics, i menys quan com­pe­tei­xen en una mateixa lliga o copa. A més, la riva­li­tat –sem­pre des del res­pecte i pen­sant que el fut­bol, o qual­se­vol altre esport, és només un joc– crec que és molt posi­tiva. A ter­res giro­ni­nes, pre­ci­sa­ment, ho vam com­pro­var el curs pas­sat en la segona divisió B amb el Lla­gos­tera i l'Olot. Les set­ma­nes prèvies a aquests enfron­ta­ments es par­lava del duel que ens pre­sen­tava la cate­go­ria de bronze tant al Gironès com a la Gar­rotxa, i per extensió a la resta de la demar­cació. Afi­ci­o­nats al fut­bol de Tar­ra­gona i Reus, de Palamós i Figue­res, i també de l'hoquei de Vic i Vol­tregà, per posar alguns exem­ples, poden asse­gu­rar que en els dies pre­vis a un par­tit de riva­li­tat com els men­ci­o­nats ante­ri­or­ment tot es viu d'una altra manera, amb molta més inten­si­tat. Així doncs, espero que el Lla­gos­tera i el Girona siguin molt bons com­panys però que man­tin­guin un punt de riva­li­tat sana. Enguany, amb qua­tre cata­lans en la cate­go­ria de plata, espe­rem viure una bona lluita espor­tiva que revifi el caliu d'un esport que cada vegada es mira més per la tele­visió i es deixa de viure a les gra­des.