De club, de federació o d'estament institucional, cap dirigent de l'esport català s'hauria de quedar sense llegir l'entrevista a Enric Vall que L'Esportiu publicava en l'edició d'ahir. Des de diferències d'arrel històrica en la manera de ser i de fer de Catalunya i Espanya fins al perquè de la pèrdua de l'hegemonia catalana en aquest esport, el president del Club Tennis Taula Borges dibuixa un futur millor en una Catalunya independent no pas amb paraules de bell i vell somni, sinó amb arguments irrefutables. Vegem si no aquesta seqüència que exposa Vall: “L'entesa amb la federació espanyola és impossible perquè saben que fem la nostra via i són ells els que no ens volen”; “ja estem treballant en la lliga catalana, que dependrà en part del 9-N”; i “amb les represàlies d'Espanya no jugaríem a Europa, que és important però no prou si ens ha de condicionar el camí”. Què hi ha en aquesta seqüència? El problema (Espanya), la solució (Catalunya) i la renúncia, segurament la clau de volta per arribar a les solucions que ens han de permetre no pas resoldre, que això ja s'ho faran, sinó desfer-nos del problema. Per això els arguments de Vall, dits des del tennis de taula i extrapolats al país, són irrefutables i l'entrevista de Bernat Monzó a aquest directiu de club modest però de mires altes hauria d'estar emmarcada als peus del llit de molts dirigents del nostre esport. Encara n'hi ha massa que continuen treballant rutinàriament com a peça (massa clubs) o sucursal (massa federacions) del marc espanyol de competicions i seleccions, en comptes d'avançar feina per l'esport del nou país que farem. Però també en això per ells faran, perquè l'endemà de la independència no en tindran prou amb dir Catalunya allà on ara diuen Espanya. L'endemà, al capdavant del nostre esport ens caldrà la gent que, ara que és l'hora, està compromesa i ho exposa, per exemple en la sèrie “L'Esport per la Independència” d'aquest diari. El país tindrà memòria. O com a mínim, així hauria de ser.