Vaig quedar amb Àngel Mullera per trobar-nos l'endemà que tornés dels Jocs Olímpics de Londres, on va viure la pitjor experiència de la seva carrera esportiva pel mal tracte que va rebre de la Federació Espanyola d'Atletisme, el Comitè Olímpic Espanyol (COE) i el Consell Superior d'Esports (CSD) arran d'uns correus anònims adreçats a l'atleta de Lloret de Mar –i esbombats, previ filtratge, per la premsa de Madrid– en els quals un suposat metge li oferia un pla de dopatge. Els organismes de l'esport espanyol el volien fer servir com a cap de turc per demostrar que en la lluita contra el dopatge no els guanyava ningú, malgrat que, com va demostrar després una resolució del Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS), no hi havia proves ni indicis que l'atleta de Lloret de Mar s'hagués dopat. Tant li feia. La federació i el COE van actuar amb excés de zel potser per pal·liar la tebior de casos anteriors, com el de l'operació Port, que havien deixat molt tocada la imatge de l'esport espanyol.

L'atleta de Lloret de Mar no va descansar ni un dia i em va citar per després dels entrenaments. Vaig engegar la gravadora i Mullera va buidar el pap com no m'havia passat mai amb cap esportista. Entre moltes altres perles, Mullera explicava quins podien ser els motius de la seva persecució: “Deu ser perquè creuen que sóc un mort de gana que no pot aportar una medalla a Espanya i és més fàcil acarnissar-se amb mi que amb atletes que sí que en poden guanyar.” Dos anys després, l'atleta selvatà ha esmicolat la seva pròpia sentència amb la medalla de bronze en els europeus d'atletisme, beneficiat per la desqualificació de Mahiedine Mekhissi-Benabbad. I això que, des de Londres, tampoc no ha tingut un camí de roses. La polèmica al voltant de Mullera encara va tenir un segon episodi quan la premsa de Madrid, novament, va publicar que havia donat positiu per una substància que es troba en un medicament per a l'asma que l'atleta pren amb autorització. El selvatà va defensar-se per segon cop, i per segon cop en va sortir exculpat. Qualsevol altre hauria tirat la tovallola, però Mullera deu estar fet d'una pasta especial. En l'entrevista que li vaig fer va admetre que havia pensat que allò era el final de la seva carrera, però després hi afegia que, tot plegat, l'havia enfortit: “Avui comença la meva preparació per a Rio de Janeiro. Amb més força i ganes que mai. M'he adonat que puc estar al davant i, amb quatre anys més d'experiència, ser a la final olímpica. M'ho vull menjar tot.”

A Mullera algú li vol mal. És de suposar que el mateix anònim que li oferia un pla de dopatge va ser qui va filtrar els correus a la premsa, uns mesos després d'haver-los enviat a la federació, que fins llavors no havia actuat. Ell mateix em va admetre que l'atletisme és un món d'enveges, però que no tenia ni idea de qui podia haver instigat la seva persecució. El cas és als tribunals, tot i que molt probablement no sabrem mai qui hi ha darrere de tot això. De moment, Mullera ja ha demostrat que pot guanyar medalles, i ara ja té els ulls posats en els Jocs de Rio. Fa dos anys, es marcava la final com a objectiu. Veurem si és capaç d'arribar-hi. I esperem que no hi hagi un tercer episodi de tot aquest serial. Compte, que ve en Mullera!