Lorbek, la Penya i les ganes de jugar
les punxades a les articulacions
És irrellevant la profunditat del propòsit que, més o menys sòbriament, hem decidit que ens ha de dirigir els àpats. Sempre ha estat així. Cioran esmorzava tard, a la fonda del passeig només un revisava Rousseau i les nits sense Dostoievski –oh, les nits!– són generalment més blanques que satisfactòries.
Lorbek jugava.
Som a primers de desembre del 2012 i Xavi Pascual, amb admiració, parla de l'escassa productivitat de l'aler pivot eslovè, acusada per la sensacional temporada 2011/12 que havia fet. La que, a l'estiu, va fer que el Barça hagués d'entrar en pugna amb els Spurs per retenir-lo. En l'inici d'aquella temporada, Lorbek jugava sentint el pes de l'onerosa renovació per tres anys a les espatlles i les punxades a les articulacions. Però amb Tomic i Jawai acabats d'arribar, la seva presència al camp feia pinta d'indispensable.
“Necessita una bona estabilitat física per mostrar el seu talent”, continuava exposant Pascual. “Si tens problemes a les extremitats i la teva qualitat és moure els peus i fer-ho ràpid, tens un problema. Un altre jugador pararia, seria egoista per no embrutar la seva imatge. Però l'Erazem sempre hi vol ser. Això de vegades no és prou valorat. Per mi i pel club aquests comportaments són molt significatius de quin tipus de persones treballen al Barça.” Lorbek no va parar, el van operar l'estiu del 2013 i va tornar el desembre d'aquell mateix any, trotant amb el vaivé inquietant i la cara neguitosa del cavall malferit. Des d'aleshores i fins avui. Sine die.
Capacitat de reacció.
Quan de tot això en feia sis setmanes la Penya ja ho tenia tot a lloc. I és cert que quan comencen les pretemporades pràcticament a cada club hi ha un equip campió i que tots els astres es veuen formant una línia recta i prodigiosa. Però en aquest cas costa molt defensar que la plantilla del Joventut de la temporada passada era millor que l'actual. Demond Mallet, Clevin Hannah, Sergi Vidal i Goran Suton en el lloc de Guillem Vives, Nik Cochran, Devoe Joseph i John Shurna. Sigui un a un, nom per nom o sigui encaixant-los en les particularitats del grup que es veuen –i també en les que no es veuen–, avui, 29 d'agost, i mirant de reüll els adductors de Vidal, els arguments de la Penya 2014/15 superen densament els de la Penya 2013/14, la que es va quedar a una victòria de jugar la copa i a dues de disputar el play-off.
A qui li agradava el bàsquet?
Quan el jove queda sol davant de les exigències del professionalisme i ja no hi ha coartades –i més ara, que els sous no tapen res–, podem preguntar-nos a qui li agradava el bàsquet? A aquest jove que insinuava qualitats o als que l'envoltaven i l'empenyien, ja fossin familiars, tècnics o cercatalents?
