La setmana passada us parlava de la precocitat de joves esportistes d'elit. Cada dia en tenim nous exemples. L'últim és la jove tennista nord-americana Catherin, Cici, Bellis, la sensació de l'obert dels Estats Units. El suís Roger Federer, 33 anys, podria ser un bon exponent de la longevitat en una trajectòria professional. Però em quedo amb Valentino Rossi. L'italià es convertirà demà passat a Silverstone en el pilot de tota la història amb més grans premis en la màxima cilindrada: 346, superant els 345 del brasiler Alexandre Barros. Des del seu debut en la categoria gran, el 19 de març del 2000 a Sud-àfrica, Valentino ha fet gran la seva llegenda amb uns números d'escollit: 7 cops campió del món, 80 victòries, 49 poles i 154 podis. Amb el fenomen Marc Márquez en plena efervescència, Valentino continua sent competitiu. Aquesta temporada ha fet set podis i és tercer de la general al davant de Jorge Lorenzo. Mai ha guanyat a Silverstone. Un dels pocs circuits que se li resisteix al costat del d'Austin i Rio Hondo. Però el millor de Valentino és la capacitat que té amb 35 anys per seguir passant-s'ho bé i fer-ho passar bé als que el veuen sobre la moto. I això que el seu pare Graziano apostava més pels karts perquè ell va ser expilot de motos i es va haver de retirar per un accident a Imola el 1982. La primera prova de Valentino va ser amb un Gagiva 125 al circuit de Magione. Tenia 14 anys. Al primer revolt va anar pel terra. Va anar al box, li van arreglar la moto i va tornar a sortir a pista. Després de sis voltes va tornar a caure. Dues caigudes en sis voltes. Una caiguda iniciàtica que l'ha acompanyat durant tota la seva carrera. Sempre que s'ha estrenat hi ha hagut caiguda, cuneta o trompo. Ho va fer en la seva primera carrera en 250 i 500. En el seu debut en el mundial de ral·lis (Anglaterra) i el primer dia que va pujar a un Ferrari de F-1. Els mites també cauen. Però s'aixequen i són millors. Diumenge, Valentino Rossi en fa 346.