Amb un decidit i sonor “¡buenas noches!” (que va sonar “¡güena noshe!”) va saludar Fernando Hierro l'auditori del Fòrum Grimaldi de Mònaco, que a aquestes altures de la pel·lícula jo ja havia confós amb el mític Corral de la Pacheca o la finca monegasca del senyor Pérez Rodríguez. Ell és l'amo i a mi el sorteig de la Champions em va semblar el seu guateque, i pagant la UEFA. Als comentaristes espanyols que van cobrir la transmissió els faltaven els pitets. Si al fill pròdig recuperat per a la causa l'haguessin agafat a banda uns minuts abans de sortir: “Mira Fernando, després del “bona nit”, afegeix-hi un “good evening” i així fem veure que els del
Madrid som gent amb idiomes”; ni els Monty Python no haurien superat el gag.

La posada en escena va fer impacte. El senyor Pérez va deixar seure al seu costat un tal Michel Platini, el president de la UEFA. Qui l'ha vist i qui el veu ara, aquest altre senyor. De ser un dels millors migcampistes que ha donat el futbol —com jugava i que bo que era!— a fer de majordom major de la cort, i amb mostres òbvies de sobrepès. Ell és el gras i es va comportar com s'esperava, com un adulador.

La gala va ser un panegíric de les victòries del madridisme, amb imatges de les deu copes d'Europa presidint l'escena —el matís històric de recordar que l'obra glossada es va començar a edificar sota l'empara d'un règim feixista, la UEFA se'l va saltar, of course—. Després va entrar l'inconfusible Gianni Infantino, amb la seva closca lluent. Aquest suís de 44 anys és el calb i el mestre de cerimònies en el moment més esperat de la nit, quan es remenen les boles i es reparteix sort. La llarga seqüència posterior va ser de traca i mocador. Per no perdre el costum, les mans innocents van ser totes blanques: Casillas —ni ell va ser capaç de pronunciar ni una mot en la llengua de Shakespeare—, el ja citat Hierro, Sanchís, Gento... “De las glorias deportivas que campean por España”, que diu l'himne. ¿Que no hi ha altres clubs a Europa?

En aquest tram ja m'ho prenia a xufla i m'esperava alguna altra performance que superés l'anterior: apareixerà algú amb el cofre de les relíquies? Em queien les llàgrimes. La festa va acabar amb l'agressor de Godín recollint el premi al millor jugador de la Champions de l'any passat. Haig de reconèixer que ja feia una estoneta que la cosa ja no em feia gràcia, just des que una imatge fugaç em va deixar veure les cares dels nostrats Zubizarreta i Mestres... La delegació blaugrana estava asseguda al galliner. Passats els Pirineus, també manen ells.