Cristiano Ronaldo
Dijous passat Cristiano Ronaldo rebia a Mònaco el premi al millor jugador d'Europa del 2014, superant en les votacions Arjen Robben i Manuel Neuer, tots dos jugadors del Bayern de Munic. Un trofeu sens dubte merescut perquè ha estat el màxim golejador de la lliga de campions i el Real Madrid, el vencedor de la competició. Tot correcte fins que el davanter portuguès en una entrevista posterior deixà al descobert la seva obsessió més íntima: Lionel Messi.
Ronaldo seria un magnífic jugador si aconseguís polir dos dels seus defectes més evidents: la seva fatxenderia en els camps de joc, fruit d'una egolatria sense límits més pròpia de l'adolescència que no dels 30 anys que farà el pròxim febrer, i la seva infantil obsessió per Messi que el va portar a afirmar: “Al final la gent veurà que estava enganyada... Jo, en el meu cap, sóc el millor; si no penséssim així, el ser humà... no hi hauria ambició... Puc no ser-ho, però en el meu cap sóc el millor.” Recalcà que és “jugador complet”, que xuta amb els dos peus, va bé de cap, tira les faltes lliures i marca penals. Per si de cas acudí al tòpic del mal tracte que, en ocasions, rebia de la premsa tot i que “les estadístiques no menteixen”. I reblà encara, en to jocós, que si digués tot el que pensa sobre el nomenament de Messi com a millor jugador del mundial, “estaria a la presó”.
Això és tot el que dóna de si aquest crac del futbol. Certament, Messi no fou el millor jugador del mundial del Brasil i l'Argentina va perdre la final contra Alemanya, però la selecció portuguesa no va passar de la fase de grups i l'aportació de Ronaldo fou més aviat discreta. El seleccionador portuguès ni tan sols l'ha convocat per al partit de classificació per a l'Eurocopa del 2016 contra Albània a causa de la tendinitis que arrossega al genoll esquerre des del mes de maig que aconsellaria un període de descans. Les declaracions de Paulo Bento foren contundents: “Segons les indicacions del departament mèdic de la federació portuguesa, no està en condicions de competir.”
De tot plegat es poden extreure algunes consideracions. En primer lloc, això del millor jugador del món està molt bé per desplegar falsos debats mediàtics i tertúlies de cafè, però té poc a veure amb la realitat. Per això és patètic veure els aficionats, les directives i els jugadors parlar del millor jugador del món, ja sigui referint-se a Messi, Ronaldo, Robben o qualsevol altre. Un equip el formen onze jugadors –catorze amb els canvis que permet el reglament– i no tots són davanters. És, en suma, el conjunt el que potencia les qualitats individuals dels jugadors excepcionals. En segon lloc, no sempre un jugador excepcional és alhora una persona que irradia als terrenys de joc uns valors modèlics; casos com el de Pepe o Luis Suárez, entre d'altres, en són la prova fefaent. Tampoc ho són, sovint, fora dels terrenys de joc, ja sigui en les seves declaracions, amb les seves actituds o amb les seves relacions amb Hisenda. Per acabar, i aquest és un punt clau, en el món global els cracs esportius són un mirall de valors per als més menuts (àdhuc en les circumstàncies més adverses, com els camps de refugiats, observem nens amb les samarretes dels seus ídols dels equips més famosos). Caldria, doncs, exigir a aquests privilegiats de la fortuna (per les nòmines que cobren i els preus dels seus fitxatges) que siguin més curosos en les seves declaracions i en la seva actitud als terrenys de joc, especialment en moments en què la crisi econòmica i les guerres estan castigant i costant la vida a milions de persones. Caldria que prenguessin consciència que el món els mira i que tenen, doncs, una responsabilitat indefugible en transmetre uns valors i uns comportaments esportius dignes de ser emulats.