Fitxatges de quilòmetre zero
Que quedi dit, abans de res, que escric aquest article sent molt conscient de la meva capacitat perquè les coses em surtin al revés del que planejo o penso i, per tant, espero que d'aquí a uns mesos m'hagi de menjar les paraules que ara estic redactant. Ho faig per un bé comú. Bé, en concret, pel bé del barcelonisme. L'espècie humana sempre s'ha caracteritzat per tenir especial admiració per tot allò que és desconegut: ens agrada viatjar a països exòtics tot i no haver pujat mai al turonet que tenim darrere a casa, on hi ha unes vistes que no tenen res a envejar a les de la torre Eiffel; aprenem a fer sushi i makis, però ningú s'atreveix amb el farcit dels canelons, i també ens agraden molt més els futbolistes que arriben de l'altra punta del món que no pas els que tenim més a l'abast. I és que ja ho deien els Lax'n'Busto: “Què carai ens passa amb tot el que tenim?”
Aquesta reflexió ve després d'unes setmanes en què s'han escrit moltes pàgines i s'han omplert moltes hores de ràdio i televisió parlant de si convenia el fitxatge del lateral brasiler Douglas. En altres casos, quan s'engegava aquest debat, sempre sortien experts en la matèria que et feien una anàlisi acuradíssima del jugador que el Barça volia incorporar. M'ha sorprès molt que sobre el nou defensa blaugrana gairebé ningú en sabés dir res, i que ni els malalts de futbol internacional –que n'hi ha molts, i bons– no el tinguessin controlat. Així doncs, com és que s'ha incorporat un futbolista d'una lliga sud-americana que tot i tenir 24 anys encara no havia despertat l'interès de les potents lligues europees ni tampoc de la seleção?
Confio plenament que la secretaria tècnica blaugrana hagi vist i seguit Douglas amb lupa durant l'última campanya, i que on fins ara ningú havia vist un lateral de primer nivell el Barça hi hagi detectat un talent a la banda dreta. Malgrat aquest desig, deixi'm fer una defensa dels fitxatges de quilòmetre zero. Sí, exacte, un estil de vida –o de fitxar en aquest cas– calcat a la filosofia que s'ha posat tant de moda en els darrers anys, que consisteix a abastir-se amb aliments i productes fabricats tan a prop del lloc de residència com sigui possible. O sigui, en comptes de comprar pomes del Tirol, adquirir-les de pagesos catalans. Si ho traslladem al futbol, crec que no passaria res si ampliem la zona considerada de quilòmetre zero a tot el continent europeu. I en aquest punt em pregunto: en totes les lligues europees i en tots els equips que hi competeixen no hauríem trobat un futbolista tant o més jove que Douglas i que fos capaç d'aportar un nivell similar o superior al del nou fitxatge brasiler? A més, amb aquests fitxatges de proximitat que proposo, no tindríem molt més avançada la feina d'adaptació que sempre cal als jugadors que arriben de terres americanes?
Espero equivocar-me i acabar veient en Douglas el nou Dani Alves o la millor versió de Maicon, però tampoc tinc cap dubte que l'afició del Barça examinarà i avaluarà fins a l'últim detall el rendiment d'un futbolista que, sense tenir-ne cap culpa, arriba amb calçador i envoltat de massa debats a la plantilla barcelonista, i això que encara no ha jugat cap partit i la majoria de nosaltres gairebé ni l'hem vist actuar al YouTube. Així doncs, es podria dir que jo li dono un sí crític a Douglas, i espero amb totes les ganes del món que la seva aportació al Barça sigui similar a la d'un compatriota seu que tampoc era gaire mediàtic quan va aterrar al Camp Nou: Belletti.