Hi ha una tendència estesa en el fut­bol de base a clas­si­fi­car els entre­na­dors en dos grans blocs: for­ma­tius o com­pe­ti­tius. Es fa com si parléssim de dos con­cep­tes antagònics, irre­con­ci­li­a­bles, de dos mons dife­rents. I el prin­ci­pal argu­ment que s'uti­litza per fer la divisió és si el tècnic en qüestió busca resul­tats (o sigui gua­nyar) o no. D'aquí neix l'error, la con­fusió. Perquè tots els entre­na­dors de base bus­quem el millor resul­tat en cada par­tit, dit en plata, tots volem gua­nyar. Dir el con­trari seria fer-nos tram­pes al soli­tari. El que real­ment hem d'ana­lit­zar no és l'objec­tiu, sinó quin camí esco­llim per obte­nir-lo. És aquí on s'ha de posar el focus, en el procés, no en l'objec­tiu. Per tant, tor­nant a la dico­to­mia a la qual fèiem referència al prin­cipi, la divisió s'hau­ria de fer entre entre­na­dors for­ma­tius i resul­ta­dis­tes.

Els pri­mers són els que esta­blei­xen unes pri­o­ri­tats, dibui­xen un marc de tre­ball, creen les con­di­ci­ons perquè el grup de juga­dors par­lin el mateix llen­guatge tec­ni­cotàctic, fixen com a pri­o­ri­tat l'estil que s'ha triat per acon­se­guir l'objec­tiu (gua­nyar) i el posen com un bé supe­rior, trans­me­ten als joves juga­dors que el procés, el com, és la pri­o­ri­tat, i que essent fidel a ell hi haurà una con­seqüència: la millora de ren­di­ment i, com a colofó, els bons resul­tats. Seguir aques­tes línies reque­reix paciència, enten­dre que hi haurà alts i bai­xos en la pro­gressió dels joves juga­dors i que ser fidel a aquests pro­ces­sos de l'apre­nen­tatge ens deixa expo­sats (encara que no és matemàtic que sigui així) a reves­sos en la com­pe­tició a curt ter­mini (der­ro­tes), però ser­virà per crear bases sòlides en els fut­bo­lis­tes de cara a les pro­pe­res tem­po­ra­des.

Aga­fem un exem­ple pràctic per acla­rir-ho. Tenim dos equips que, durant una tem­po­rada gua­nyen el noranta per cent del seus par­tits i que­den pri­mers de les seves res­pec­ti­ves lli­gues. A l'inici de la cam­pa­nya següent fem un segui­ment de les habi­li­tats tècni­ques i tàcti­ques que tenen els juga­dors que for­ma­ven aquells dos equips. En el pri­mer grup que ana­lit­zem el noranta per cent dels fut­bo­lis­tes domi­nen tots els aspec­tes del joc que els per­toca en cor­res­pondència a l'edat que tenen. Aquest és el fruit d'un entre­na­dor for­ma­tiu. A l'altre grup, que va obte­nir les matei­xes victòries que el pri­mer, només el deu per cent de la plan­ti­lla domina els regis­tres que els per­toca per l'edat, tant pel que fa a l'aspecte tècnic com al tàctic. Aquest és el fruit d'un entre­na­dor resul­ta­dista, que no com­pe­ti­tiu.

La com­pe­tició no és ene­miga ni rival de la for­mació. És un ele­ment més, impor­tant i esti­mu­lant, sem­pre que s'uti­litzi bé, del procés for­ma­tiu. En canvi, la recerca de resul­tats fent cas omís els pro­ces­sos d'apre­nen­tatge o cen­trant-se només a explo­tar les con­di­ci­ons d'un o dos juga­dors és empo­bri­dor.