Amb el futbol de clubs parat (aviat aquestes aturades seran extraordinàriament motivadores) ja fa setze anys que la UEFA organitza el fòrum d'entrenadors de clubs d'elit per debatre sobre el meravellós món de la pilota, aquesta que habitualment està segrestada per la ignorància d'una gerència (sempre rica) mancada de reconeixement social i capaç de tacar-la a canvi d'augmentar el seu ego personal. Atenció a la llista dels entrenadors presents en la reunió: Arsène Wenger (Arsenal), Luis Enrique (Barcelona), Pep Guardiola (Bayern Munic), José Mourinho (Chelsea), Jürgen Klopp (Borussia Dortmund), Roger Schmidt (Bayer 04 Leverkusen), Manuel Pellegrini (Manchester City), Filippo Inzaghi (Milan), Míchel (Olympiacòs), Carlo Ancelotti (Real Madrid), Laurent Blanc (París Saint-Germain), Jens Keller (Schalke 04), André Villas-Boas (Zenit), Jorge Jesús (Benfica), Massimiliano Allegri (Juventus), Mircea Lucescu (Xakhtar Donetsk), Unai Emery (Sevilla), Nuno Espírito Santo (València) i Rafa Benítez (Nàpols). No està malament, oi? Un autèntic luxe...

Bé, un luxe si les reunions serveixen per a alguna cosa. El futbol és gran gràcies als que trepitgen la gespa, i només ells són imprescindibles. La llista està plena d'exjugadors destacats la passió pel futbol dels quals els ha portat a allargar el seu matrimoni amb la pilota ara des de les banquetes. No hi ha cap dubte que l'evolució del futbol depèn de la capacitat que tinguin aquests entrenadors (i molts d'altres, és clar, d'elit o no) de fer avançar el futbol pels camins correctes... i de no agenollar-se davant dels directius! Pensarà algú: i qui gestionarà els diners? Els exfutbolistes? Aquests que tantes vegades han demostrat una ignorància monumental? Bé, acceptant que moltes coses han de canviar i esperant que els mateixos clubs apostin per la formació integral (de veritat) dels jugadors i que aquests es decideixin (de veritat) a preparar-se per al futur mentre viuen un deliciós present, un servidor espera veure cada vegada de manera més freqüent dirigents exjugadors que amb la seva gran experiència provoquin un futbol (amb tota la grandesa del terme) més sa que l'actual.

De la reunió a Nyon, Suïssa, la UEFA en fa un llibret resumint les conclusions. Cal que, a més, es tinguin en compte i tots plegats executin els consells per millorar l'esport: normativa, estat de la gespa, comportaments globals, dietètica, relació amb els mitjans de comunicació, etc. El futbol de la gent del futbol (la de veritat). Luis Enrique es va estrenar i, és clar, també hi va dir la seva. És l'entrenador del Barcelona, que no és poc.

En aquest aspecte, a can Barça fan tard. Serà per la cultura, per la idiosincràsia del país o per qüestions diverses, però la història de l'entitat ens demostra que el futbolista mai és el protagonista de la pel·lícula. El reconeixement al jugador mai ha estat el fort dels directius blaugrana. Més enllà de fets puntuals, petons i baralles entre presidents i estrelles, reconeixements més o menys grans per als nanos de la casa, la realitat és que els quatre espais batejats a les instal·lacions del Barcelona no porten el nom de cap jugador: la ciutat esportiva Joan Gamper, en honor del fundador (bé, sí, també va ser futbolista entre 1899 i 1904, però el reconeixement se'l guanya com a figura dirigent); el Museu Josep Lluís Núñez, expresident; la sala de premsa Ricard Maxenchs, històric cap de premsa del Barça, i la residència Oriol Tort, extècnic de la base. I ara s'està en espera de trobar un espai per recordar l'exentrenador Tito Vilanova. Cap futbolista. Zero. Al gran Laszi Kubala Joan Laporta li va fer una estàtua el 2009. I ell mateix va fer a Johan Cruyff president d'honor uns mesos, fins a l'arribada de Sandro Rosell. Res més.

No cal donar noms, perquè la llista és inacabable. A Anglaterra, als exfutbolistes se'ls adora i respecta. A Alemanya, també. I a tants i tants països. I en tots comencen a manar. I a fer el futbol millor. Al Barça, encara no.