No són gent de bé. Res més es pot dir de la manipulació que ha fet la premsa de la caverna de Madrid del nul coneixement de la realitat catalana que té el pare de Munir. La por dels unitaristes espanyols pel triomf de Munir amb la samarreta del Barça –per a més inri, un noi nascut a El Escorial (quina ironia que un nom tan ennoblit pels reis que s'hi han enterrat provingui d'escòria!)– els fa actuar de manera preventiva per amagar els seus fantasmes particulars, abans fins i tot que Munir encara hagi fet res d'important en el món del futbol professional. Primer desconsideren la llengua i la cultura del país català per boca del seu progenitor, un emigrant arribat a Europa en pastera. Després, forcen la convocatòria del noi amb la selecció espanyola per evitar que pugui escollir la del Marroc. Mai no han gosat pensar en termes de llibertat, individual o col·lectiva, i així els va la història. A cap lloc on han estat en el seu anterior imperi no recullen cap mostra d'estima o agraïment.

Per part de Munir, és lògic que, si ha nascut i viscut sempre a Espanya, hi vulgui jugar. El seu pare no és pas d'origen berber, si no, seria defensor del català i Catalunya com ho són els berbers emigrats al nostre país.

Si hagués pogut tenir una educació més profunda i no hagués hagut de salpar cap a Europa arriscant-hi la pròpia vida potser sabria que Espanya va ser un dels primers països del món a usar bombes amb gasos asfixiants contra la població del seu país. Un fet investigat per part marroquina tot i les traves amb totes les argúcies per part de l'administració arxivística militar espanyola.

Munir, juga i triomfa; gaudeix del futbol i recorda el que van fer amb Bojan: elevar-lo fins als núvols per després llençar-lo com un mocador usat quan no els va ser útil. Tu, a la teva, els seus cants de sirena es convertiran en menyspreu cruel quan no els vagis bé.