Temps convulsos
Guardiola ja ha fet el gest. En un dels seus relats, Anton Txékhov (1860-1904) va incloure una frase adient al tema que ens ocupa. Deia l'autor rus que només en els temps difícils les persones podien entendre com de difícil és ser amo dels sentiments i pensaments propis. Hi ha situacions excepcionals en la història d'un país en què cal fer un pas endavant. A mi m'agradaria molt, com a ciutadà i com a català, que els grans campions del nostre esport, els primeres espases que han aixecat copes i han guanyat medalles en les màximes competicions respectives, en l'àmbit individual o col·lectiu, proclamessin al món, amb fermesa, que els catalans tenim el dret a decidir què volem ser. Parlem del dret essencial i democràtic de poder votar. Es pot apel·lar que la carrera d'un esportista professional d'elit està molt supeditada a l'opinió pública i que aquests tipus de manifestacions poden condicionar-la. És el que hi ha.
Rachid Mekhloufi, ‘chapeau'!
Salvant totes les distàncies, valgui l'exemple d'un tros de paio que no va dubtar. Es tracta del futbolista Rachid Mekhloufi, nascut el 1936 a l'aleshores colònia francesa d'Algèria, i estrella indiscutible de l'AS Saint-Étienne de finals dels anys cinquanta. El 1958, Mekhloufi, un davanter ràpid i golejador, va ser seleccionat per formar part de la França que havia de disputar el mundial de Suècia. Amb ell, Kopa i Fontaine, els francesos confiaven a formar una davantera intractable. Però quatre anys abans, el 1954, havia esclatat la guerra de la independència d'Algèria. En aquest context, l'11 d'abril de 1958, Mekhloufi i el seu company Mustapha Zitouni, un gran defensa central, també algerià, es van escapar de la concentració de la selecció gal·la per unir-se a la iniciativa del Front Nacional d'Alliberament d'Algèria de crear un equip, juntament amb altres futbolistes professionals que havien abandonat els seus equips francesos respectius. Se'ls va conèixer amb el nom de Les Fennecs (‘les guineus del desert'), i van difondre, a través del futbol, una cara amable de la causa algeriana. Eren homes compromesos al cent per cent, que s'havien jugat les carreres professionals per una empresa que consideraven superior. “A mi em feia molta il·lusió poder disputar la copa del món a Suècia, però allò no era res comparat amb poder fer alguna cosa per la independència del meu país”, va dir Mekhloufi per justificar la fugida. Tot i les traves que li va posar la FIFA, la selecció furtiva algeriana va fer una gira triomfal per diversos països, en què va disputar 90 partits amistosos.
El 1962, Algèria va esdevenir independent, i alguns d'aquells jugadors es van reincorporar al campionat francès, tot i que, majoritàriament, a França l'opinió pública els considerava uns traïdors. Mekhloufi va tornar a un Saint-Étienne enfonsat a segona divisió. En el primer partit va haver de patir les amenaces de l'OAS –Organització de l'Exèrcit Secret; és a dir, l'extrema dreta pura i dura– i un ambient molt hostil de la mateixa afició que abans l'idolatrava. Dos anys després, Les Verds no solament havien tornat a primera, sinó que es van proclamar campions de la lliga francesa, amb Mekhloufi, la Pantera Algeriana, com a líder absolut. ¡Chapeau!
