La resurrecció de Messi i el naixement de Munir són les grans notícies de la posada en escena del Barça aquesta temporada. O aquesta és, almenys, la impressió que fa parant l'orella al que es parla i llegint el que es publica. No serien males notícies, efectivament, sobretot si fossin certes. El problema són les nombroses ocasions en què se'ns en va la mà inflant globus o simplificant la realitat fins a deformar-la. I si no, que li ho preguntin a Bojan Krkic, per posar un exemple no gaire llunyà. És evident que Munir és una ventada d'aire fresc per a l'equip. Que un xicot que fa uns mesos jugava en el juvenil i tot just treia el cap al B pugui ara jugar amb el primer equip i marcar és un missatge de regeneració, de joventut, d'il·lusió, de competència, de futur i d'optimisme. Però és jugador del B. I és bo que ho continuï sent algun temps, perquè tornarà Neymar i vindrà Luis Suárez i hi ha Pedro i Rafinha... i Munir necessita processar, consolidar i seguir creixent, la qual cosa passa per jugar molt, despuntar en el filial i seguir ajudant el primer equip quan Luis Enrique el necessiti. Com Samper, Sandro, Adama, Halilovic i altres.

També és evident que a Messi se l'ha vist tranquil, amb ganes, més ràpid, més actiu i molt implicat en l'equip. És un canvi a millor respecte a la temporada passada. És un canvi il·lusionador pel que suggereix, però algun dia haurem de permetre que les coses passin primer per avaluar-les després amb garanties. Ni que sigui per variar. Messi és el millor i després d'un temps d'allunyar-se de la seva millor versió, ara s'hi acosta. Bona notícia. Però ni Messi, ni Munir expliquen el Barça d'aquest principi de temporada. El club ha reaccionat, els fitxatges han equilibrat la defensa i reforçat el migcamp i l'atac, i Luis Enrique ha canviat la dinàmica de l'equip, les regles del joc, la forma d'entrenar, de competir, el rol dels joves. El resultat de tot és més nervi, més fam, més il·lusió, més intensitat, més fe, més Messi, més Munir... La resta està per venir.