Com a mínim a Croàcia sembla que tenen el problema detectat. Que no és tant a la banqueta com en el base. A Planinic no se'l van creure mai, i, bé, com que de fet ell tampoc se l'ha cregut mai, la seva selecció, el que hauria pogut ser no fou. Amb Roko Leni Ukic va començar allò tan estès i celebrat en els nostres dies: la pederàstia pseudoperiodística –en algun moment també en parlarem a bastament, d'això–. El cas és que amb Ukic, un primer dia hi ha qui va sentir-ne el nom i això va fer la cosa. Al final, però, hauran passat els anys i ni rock, ni Lenin, ni res. El problema a Croàcia és que passen els anys i no troben base. Van provar-ho amb Draper i els va anar prou bé, però es veu que no n'hi havia prou amb la prosa compacta d'en Dontaye. I van trucar a l'home que sembla que ho ha de curar tot: al senyor Misko. I ell els va portar Lafayette i la federació hi va posar el passaport, i Repesa –quin altre, aquest en Jasmin– va fer com sempre: entrenar i entrenar per acabar en no res.

I la pilota es dóna al base i aquest d'una manera o altra l'ha de fer arribar al pivot, però entre l'un i l'altre hi ha un Bogdanovic, a Croàcia. No pas Bogdan, el bo, sinó l'altre. I aquest... Bé, què es pot dir d'un noi que Obradovic dóna per perdut a mitja temporada, que deixa que faci la seva i que, sisplau sisplau, se l'emportin a l'NBA, que se l'emportin ben lluny ben lluny. I en Zeljko està content perquè en Bojan ha marxat i allà ho farà molt bé i perquè li han portat Bogdan, que mentre estigui aquí –i amb Obradovic a prop hi estarà un bon temps– ho farà encara molt millor. Perquè entre el base i el pivot –que és allà on volíem anar a parar–, entre Lafayette i Tomic, hi ha Bogdanovic, que ho està fent tot més que rebé per acabar sent com un altre il·lustre sobrevalorat. Sí, en Gordan. En Giricek. En tirs, punts, tirs, tirs, punts, tirs i res, res, res. “Hem tingut el tir per canviar el nostre torneig”, resumia Repesa. Doncs apa, que vagi molt bé, Jasmin.

Croàcia ha fet pena, però compte amb Puerto Rico. Si vols muntar un festival amb aquestes dues bandes, ho tens tot: el cap de cartell i el teloner de luxe –si és que es diu així–. “Anaven 15 amunt contra Senegal i van caure! Aquests s'ho creuran!”, cridava Paco Olmos en el temps mort abans de començar la segona meitat que els enfrontava, amb 53-36 per als croats. Qui guanyava entrava als vuitens –que no era res, que era allargar el poder i no voler–, però vaja, moltes paraules, molt crit i cap acord: ni mig sistema, ni dues notes, ni defensa. Un escarni en què Carlos Arroyo –un paio llest, el Carlitos– no va voler prendre part.

I bé, tot engrunat fa el seu curs.

També a Rússia, on des d'aquest estiu hi ha Argiris Pedoulakis a la banqueta de l'Unics. I el periodista que ha treballat abans de posar-se al seu davant –sí, lector descregut, el periodista s'ha informat! Encara n'hi ha!–, va i li pregunta per les seves inquietuds. “Per distreure'ns del bàsquet, és Alexandre el Gran el seu personatge històric predilecte?” I Pedoulakis li diu que sí, que li interessen les coses literàries i filosòfiques. Les metafòriques, “els coneixedors de les ànimes humanes”. Pedoulakis és de fesomia feréstega però és llegidor. “I el retrat de Dostoievski, on el tenen aquí? Perquè no el veig...”, interpel·la al periodista. I és clar, la reflexió del qui entrevista cau: “Si feia broma o parlava seriosament, no ho vaig esbrinar fins al final.” I segueix. “Miri, li vaig dir, els retrats dels clàssics a Rússia habitualment estan penjats a les parets de les escoles. O a les aules universitàries, on correspon. I aquí som en un club de bàsquet.”

El grec Pedoulakis és com qualsevol estranger que arriba a Rússia i creu que tot allò que ha traspassat fronteres agrada els russos invariablement. Però en això dels pensaments i les metàfores, en general, els russos són com Josep Pla, que explicava que tots dos són si fa no fa insuperables, però que Dostoievski és un dimoni i Tolstoi, un déu. I d'aquest en parlen i del primer tendeixen a fer-ne broma, Pla i els russos. Ja ho saben: “Totes les famílies afortunades s'assemblen entre elles; cada família infeliç ho és a la seva manera.” I continuem.

Amb les bromes. Ai les bromes, Juan Antonio. Ai Orenga, aquestes bromes.