El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, és un gran aficionat a l'esport. No seria gaire agosarat dir que li agrada més l'esport que no pas la política o l'economia. I d'alguns esports, com ara el ciclisme, hi entén i tot. L'esport ha estat una de les poques coses que li han donat alegries, a Rajoy, en els quasi tres anys que fa que és a La Moncloa. I com a lògica conseqüència, l'esport també ha provocat algunes passades de frenada del president del govern espanyol a l'hora de valorar els èxits dels esportistes amb els quals comparteix passaport.

El passat 31 d'agost l'andalusa Carolina Marín va guanyar el mundial de bàdminton i el gallec Javier Gómez Noya, les sèries mundials de triatló, que atorguen la condició de campió del món d'aquest esport. L'endemà, Rajoy va felicitar els dos esportistes en sengles telegrames dirigits als presidents de les seves respectives federacions espanyoles. En un dels dos telegrames, Rajoy deia que els triomfs “feien recordar que no hi ha meta que un espanyol no pugui aconseguir”. Gómez Noya ha estat quatre cops campió mundial, tres d'Europa i subcampió olímpic de triatló. Carolina Marín ha guanyat el mundial i l'europeu de bàdminton aquest any. Mai cap esportista espanyol havia guanyat res en aquest esport. Doncs la frase de Rajoy que els triomfs “feien recordar que no hi ha meta que un espanyol no pugui aconseguir” la va escriure en la felicitació al seu paisà gallec –que ja va ser campió mundial el 2008–, no a la novella campiona de bàdminton. Una curiosa manera de valorar el que un espanyol pot aconseguir.

Mariano Rajoy pot començar a apuntar-se els nous reptes que els esportistes espanyols, aquests que ho poden aconseguir tot, tindran al davant quan Espanya es quedi sense els jugadors catalans. La selecció espanyola ha estat campiona del món de futbol, de bàsquet, d'handbol, de waterpolo, d'hoquei sobre patins en nois i de waterpolo i d'hoquei sobre patins en noies. Mariano Rajoy té clar què haurien fet totes aquestes seleccions sense l'aportació dels esportistes catalans? No entro pas a valorar què pensen o què senten els jugadors catalans que competeixen amb Espanya. Faig una simple constatació de la procedència geogràfica dels esportistes i del seu pes en les seleccions respectives. En futbol, bàsquet i handbol, les seleccions espanyoles d'un futur més o menys immediat, sense catalans, seran competitives –igual o més que les catalanes, que la diferència de població és gran a favor d'Espanya–, però en hoquei sobre patins i waterpolo, tant en nois com en noies, les seleccions espanyoles ho tindran més pelut per mantenir el nivell.

Tot un repte, doncs, per a aquests esportistes espanyols que ho poden aconseguir tot, segons va dir fa quatre dies el president del govern espanyol. El repte dels esportistes catalans és, simplement, poder competir pel teu país.