Tram 21. Franja 6. Samarreta vermella on s'ensuma una amalgama de suor viril i sang caduca d'en Guifré. Faig una mirada superficial a l'entorn i un oratge de felicitat domèstica embolcalla la república independent de casa meva. Els meus fills i la meva muller Ermessenda entonen càntics nascuts entre solcs de l'Empordà mentre jo, intel·lectual de saló rendit a la causa, deixo anar un eslògan patrocinat per cervesa feta aquí: som el que som per acabar essent com som sense deixar de ser el que som. Un activista valencià s'encoratja fent una rima assonant i hissa el meu rostre a l'Olimp dels poetes: l'Espriu és viu! En aquests instants on es pressuposa una plenitud identitària a nivell familiar i nacional, una clivella el·líptica de buidor em deixa perplex. El record de la Sonsoles cantant allò de Marta tiene un marcapasos que le anima el corzón galopa al ritme d'un semental de Ralph Lauren. No ho dic a ningú però enyoro la meva amant hispànica, la seva cintura onejant per la milla de oro abans d'anar al Bernabéu a fer de la supèrbia una virtut teologal. Un cop allà, als peus de Florentino, celebrava un gol de penal de Cristiano a un equip de la part baixa mentre entonava cants d'odi contra els meus gens mauletians, i jo, un Don Juan amb ruïnes, l'esguardava conscient d'haver trobat l'autenticitat femenina a les voreres de Serrano. Tornant a la seva habitació, coronada amb un retrat d'Aznar sermonejant als lavabos de Georgetown, em va alliçonar amb roba interior sobre la necessitat de viure a Madrid per entendre que som uns mesquins acomplexats pels nostres propis errors. Ho explicava tan bé que vaig sortir amb calçotets de casa seva per anar a una tenda pakistanesa a comprar-me a preu d'or una samarreta falsa de la roja amb el nom de Juanito. El seu verb lleuger amb l'ús d'adjectius hiperbòlics em va deixar un desassossec aspre quan prenia el vol de tornada a Barcelona, la ciutat de la perifèria obsessionada a fer apologia de la creativitat per encobrir el seu dèficit imperial.

Avui, uns anys després del meu Jamón, Jamón, em veig demanant sense alè el dret a decidir com a poble per aquella història que el meu avi, simulant el gest dramàtic d'un patriarca de la màfia, em va explicar mentre feia una metàfora amb l'element real –el vermell de la senyera– i l'element figurat –la sang dels màrtirs catalans–. Per això, mentre els meus fills donen un cop de falç al vent, no puc evitar deixar anar el plor del traïdor que es reconeix com a tal. Un
plany calmat pel gest de complicitat de l'Ermessenda a l'aferrar-me la cintura, segurament perquè deu ignorar que les meves llàgrimes no són res més que un intent d'expiar el record inalterable de la Sonsoles cridant-me: Paco, no seas pesado, coño, Cataluña es España y punto! I és que ja ho deia en Sabina a la cançó “Hasta los huesos solo calan los besos que no has dado, los labios del pecado”.