Una amant madrilenya a la V

Tram 21. Franja 6. Samar­reta ver­me­lla on s'ensuma una amal­gama de suor viril i sang caduca d'en Guifré. Faig una mirada super­fi­cial a l'entorn i un oratge de feli­ci­tat domèstica embol­ca­lla la república inde­pen­dent de casa meva. Els meus fills i la meva muller Ermes­senda ento­nen càntics nas­cuts entre solcs de l'Empordà men­tre jo, intel·lec­tual de saló ren­dit a la causa, deixo anar un eslògan patro­ci­nat per cer­vesa feta aquí: som el que som per aca­bar essent com som sense dei­xar de ser el que som. Un acti­vista valencià s'enco­ratja fent una rima asso­nant i hissa el meu ros­tre a l'Olimp dels poe­tes: l'Espriu és viu! En aquests ins­tants on es pres­su­posa una ple­ni­tud iden­titària a nivell fami­liar i naci­o­nal, una cli­ve­lla el·líptica de bui­dor em deixa per­plex. El record de la Son­so­les can­tant allò de Marta tiene un mar­ca­pa­sos que le anima el corzón galopa al ritme d'un semen­tal de Ralph Lau­ren. No ho dic a ningú però enyoro la meva amant hispànica, la seva cin­tura one­jant per la milla de oro abans d'anar al Ber­nabéu a fer de la supèrbia una vir­tut teo­lo­gal. Un cop allà, als peus de Flo­ren­tino, cele­brava un gol de penal de Cris­ti­ano a un equip de la part baixa men­tre ento­nava cants d'odi con­tra els meus gens mau­le­ti­ans, i jo, un Don Juan amb ruïnes, l'esguar­dava cons­ci­ent d'haver tro­bat l'auten­ti­ci­tat feme­nina a les vore­res de Ser­rano. Tor­nant a la seva habi­tació, coro­nada amb un retrat d'Aznar ser­mo­ne­jant als lava­bos de Geor­ge­town, em va alliçonar amb roba inte­rior sobre la neces­si­tat de viure a Madrid per enten­dre que som uns mes­quins acom­ple­xats pels nos­tres pro­pis errors. Ho expli­cava tan bé que vaig sor­tir amb calçotets de casa seva per anar a una tenda pakis­ta­nesa a com­prar-me a preu d'or una samar­reta falsa de la roja amb el nom de Jua­nito. El seu verb lleu­ger amb l'ús d'adjec­tius hiperbòlics em va dei­xar un des­as­sos­sec aspre quan pre­nia el vol de tor­nada a Bar­ce­lona, la ciu­tat de la perifèria obses­si­o­nada a fer apo­lo­gia de la cre­a­ti­vi­tat per enco­brir el seu dèficit impe­rial.

Avui, uns anys després del meu Jamón, Jamón, em veig dema­nant sense alè el dret a deci­dir com a poble per aque­lla història que el meu avi, simu­lant el gest dramàtic d'un patri­arca de la màfia, em va expli­car men­tre feia una metàfora amb l'ele­ment real –el ver­mell de la senyera– i l'ele­ment figu­rat –la sang dels màrtirs cata­lans–. Per això, men­tre els meus fills donen un cop de falç al vent, no puc evi­tar dei­xar anar el plor del traïdor que es reco­neix com a tal. Un
plany cal­mat pel gest de com­pli­ci­tat de l'Ermes­senda a l'afer­rar-me la cin­tura, segu­ra­ment perquè deu igno­rar que les meves llàgri­mes no són res més que un intent d'expiar el record inal­te­ra­ble de la Son­so­les cri­dant-me: Paco, no seas pesado, coño, Cataluña es España y punto! I és que ja ho deia en Sabina a la cançó “Hasta los hue­sos solo calan los besos que no has dado, los labios del pecado”.