Escriure un article el dia després de l'Onze de Setembre resulta complicat. De fet l'he començat i recomençat unes 10 vegades. Encara atordit per les emocions i tocat en l'essència pel que he viscut amb la V, parlar d'esport em sembla secundari. És per parlar d'esport que em reserven aquest espai cada divendres. Però avui, amb el permís dels lectors i de L'Esportiu, em permetre la llicència de desobeir. Això sí, ho faré amb un símil esportiu, perquè aquest espai era i és concebut bàsicament per a això. Quan en una pista, un camp o un escenari esportiu hi ha un equip que només es dedica a barrar el pas a l'altre, sense proposar res, immòbil i reactiu, i a l'altre costat n'hi ha un que s'organitza, que demostra identitat, que té clar què vol i com ho vol i que és fidel a la seva essència, el segon ja és guanyador encara que el resultat digui una altra cosa. Quan un líder esportiu (entrenador o jugador) és arrogant, altiu, prepotent i, fins i tot, es permet el luxe d'amenaçar o menystenir qui té al davant, i a l'altre costat n'hi ha un que s'associa per ser més fort, pencaire, perseverant, que no cau en la provocació, que fa via i camí, ja se sap qui té més arguments per acabar seduint la gent. Quan un àrbitre només prohibeix, no et permet dialogar, s'aferra a una autoritat només donada per la imposició i el poder, i n'hi ha un altre capaç d'escoltar, de canviar el criteri de la norma que no té sentit, que és sensible a la realitat que l'envolta, és molt probable que el segon acabi prenent el lloc al primer. Aquest partit el guanyarem. Amb desobediència o sense. Però el guanyarem. Perquè un poble que vol ser, que s'organitza, que té identitat, fidel a la seva essència, perseverant i que s'associa, ja és poble. L'equip (el poble) i el líder (ANC/Òmnium) estan a punt i en plena forma. Ara és l'hora que els directius (polítics) s'involucrin perquè l'àrbitre del partit ens permeti sortir a jugar (votar). I la data del partit ja la sabem: el 9-N.