Gran Diada Nacional de Catalunya. Històrica. La del Fossar del president Mas i la del Fossar de tots els habituals. La Diada de les ofrenes i la de la V. La del pas endavant. Una nova exhibició del poble català, que ha fet evident el seu objectiu. Definitivament, la seva mobilització ha canviat la història del país. La ciutadania ha estat clau en tot el procés convertint-se en el motor que ha permès a les autoritats caminar recte, sense esses frustradores que maregessin la idea. El món com ha de ser, de baix a dalt, amb protagonisme teu, teu, teu i teu. De tots. De la gent de la gran ciutat i també la del poble petit. Transversal. I això és el que ha descol·locat tots aquells que viuen fent corbes per justificar la seva mediocre existència. A la nova Catalunya caldrà fer un canvi: que entrin els talentosos que fan via i que marxin els agenollats que manen des del pànic de perdre la seva privilegiada cadira. En coneixeu, d'aquests? Els reconeixereu perquè els costa mirar-te a la cara quan parlen amb tu… La Catalunya del futur és esperançadora. I per això la volem. I per això la lluitem.

El FC Barcelona ha estat sempre “més que un club” pel seu compromís més enllà de la pilota. Un club nacional cohesionador dels nouvinguts i exportador dels sentiments catalanistes, sempre al costat dels moviments cívics i polítics del país, època rere època. Repassar la història predemocràtica ajuda a entendre la dimensió del Barça. I avui? En quin punt està l'entitat que dirigeix Josep Maria Bartomeu?

És curiós l'ús que es fa de la paraula política en el món blaugrana. Quan els pensaments i les actuacions viren cap al catalanisme sempre apareix el sector que critica la junta directiva defensant que no s'ha de barrejar esport i política. Quan el gir és en la direcció contrària, és a dir, gens catalanista, es defensa que “la junta és independent perquè no es deixa manipular per la política”. Sempre guanyen. Per sort, la política s'exerceix diàriament i en cada moment, per actuació o omissió. Amb les juntes inicials, les del franquisme, amb Montal, Núñez, Gaspart, Laporta, Rosell i, per descomptat, Bartomeu. De dretes i d'esquerres. Com a catalanistes continuadors del trajecte vital o com a aturadors creadors d'un parèntesi que la història s'ha encarregat d'assenyalar amb decepció.

El Barcelona de Bartomeu és el de la por, el que gira l'esquena al moviment del país, el que fa tantes esses que mareja. Que el Barcelona no s'hagi afegit encara al Pacte Nacional pel Dret a Decidir és extraordinàriament decebedor. No estem parlant d'independència! Parlem de sentit comú. De respecte a la història del club. De votar. De democràcia. És trist veure l'exercici de la política de la confusió que fa la junta també en aquest tema tan delicat, tan evident i tan susceptible d'afegir-se a la llegendària llista d'episodis que han portat el Barça a ser més que un club. La confusió amb el fitxatge de Neymar, amb la covardia de Rosell, amb la imputació del club per primera vegada a la història, amb la FIFA i la Masia… La confusió de les mans negres antibarcelonistes. Josep Maria Bartomeu té por del govern espanyol, de la federació espanyola, de la UEFA, de la FIFA, de les respostes que poden donar davant l'actuació del Barça en el seu acompanyament a la ciutadania en un moment únic en la història del país. Creuen que l'Audiencia Nacional anirà per ells. I Hisenda. I els àrbitres. I, això sí, perquè no diguin, el president va assistir als actes institucionals de la vigília a la Llotja de Mar. Com cada any. I a l'ofrena floral al monument de Rafael Casanova. Com cada any. I es posaran la samarreta quadribarrada contra l'Athletic —el procés fins a decidir-se ha estat realment de vergonya aliena—. Com tants i tants partits de la temporada passada. I un mosaic. Com centenars d'ocasions. Res especial. Per a Bartomeu i la seva junta, una Diada més. Només un 11 de setembre com qualsevol altre. Sorprenentment, amb la relació amb Florentino Pérez i Qatar no hi ha dubtes ni confusió. Això està clar.

La voluntat dels catalans segueix fent camí. El Barça (o més ben dit, la seva junta directiva) suma molt i és a temps de rectificar perquè el 9-N no es juga un partit qualsevol. A les urnes es juga molt més que la final de la Champions, però per arribar-hi en condicions cal que tothom faci la feina i s'entreni fort per estar preparats el dia D. I en aquest moment de la temporada estem. El de serrar les dents, empènyer fort, pensar en el passat i, sobretot, en el futur. Tenim pressa.