Jugar amb la quadribarrada i desplegar un llençol de grans dimensions amb el logotip, fred, del Tricentenari en el pròleg del partit contra l'Athletic (m'agrada molt la pinta que està prenent l'equip de Lucho) és la manera com la junta directiva del Barça –que va rebre la notícia que Bartomeu i Faus no seran imputats pel cas Neymar– ha decidit passar de puntetes sobre un tema que l'incomoda molt. 300 anys després, les multitudinàries mobilitzacions tornen a situar –com aleshores– el cas de Catalunya en l'agenda diplomàtica internacional i el Barça ni tan sols s'adhereix al Pacte pel Dret a Decidir. Que no s'equivoquin, mantenint-l'en al marge es nega al club l'oportunitat de fer el paper que històricament li pertoca, en un moment crucial.

Bàsicament, es diu des de la junta i des de tribunes d'opinió afins que el Barça aglutina sensibilitats diverses i que adoptar una posició clara en un assumpte tan delicat incomodaria una part de la massa social, especialment la no catalana. És a dir, que una hipotètica proclama solemne en favor de la democràcia –que d'això parlem– de la junta podria provocar rebuig entre barcelonistes. Això és una excusa.

El Barça és un dels clubs amb més seguidors al món (l'abril del 2014 era líder absolut en les xarxes socials, amb més de 110 milions de fans). Els principals motius de l'espectacular boom mundial del Barça –sobretot entre el 2008 i el 2011– els resumeix la reflexió que em va fer una vegada un col·lega argentí: “¿Com vols que el món no sigui del Barça? Juga que enamora, és el millor, ho guanya tot i, en lloc de portar publicitat, paga per lluir el nom d'Unicef.” Barça, futbol i valors. Si tant ens preocupa incomodar, a tots aquests milions de seguidors d'arreu del món se'ls podria preguntar què els molesta més, que el Barça es postuli per la democràcia –en un context que ni els va ni els ve– o que porti Qatar –un estat de comportaments tan contradictoris com sinistres– estampat a la gloriosa samarreta dels seus somnis futbolístics? Jo, la resposta –i em baso en testimonis directes–, la tinc claríssima.

Quant als barcelonistes d'Espanya, que defensen la causa en territoris en alguns casos clarament hostils, segur que molts, els més veterans, es van fer del Barça en temps en què simbolitzava, precisament, els valors de llibertat en una societat emmordassada i reprimida. D'altra banda, tots ells saben què és el Barça i si, ara, algú en renega perquè es pren partit en favor d'una reivindicació democràtica, francament, seria el seu problema. També ens diuen que l'esport i la política no s'han de barrejar. Tema recurrent amb el qual estic d'acord: crec que la millor manera que el Barça té de fer país és guanyar Champions. Però estem en un moment excepcional.

La història explica que durant la dictadura de Primo de Rivera el camp del Barça va ser clausurat i que el nostre fundador, Joan Gamper, es va haver d'exiliar; la història explica que en els inicis de la Guerra Civil el nostre president, Josep Sunyol, va ser afusellat per les tropes feixistes; la història explica la persecució a tots els nivells que el Barça va haver de patir durant la llarga dictadura feixista posterior... És per tot això, en essència, que som més que un club.

Un crit valent, tenim un nom, el sap tothom: Barça! Democràcia! Dret a decidir! I que el món ho escolti.