A les verdes sí, a les madures no
i ens agenollarem davant el següent ídol que ens plantin al davant.
El meu avi sempre explicava la història
del gos d'un veí seu que era un model de fidelitat. L'esperava cada dia que tornara de la feina assegut al costat de la porta. Un dia, l'aital veí va morir de forma sobtada i –lògicament– no va tornar a casa. El gos no es va moure de la porta de casa durant dos mesos sencers. Menjava i dormia al costat de la porta, i només se n'allunyava durant uns segons per fer les seves necessitats.
Els éssers humans no ens assemblem gaire, al gos del veí del meu avi. I quan parlem d'esports, la nostra fidelitat es limita a adorar els ídols mentre són uns triomfadors, i a menysprear-los quan perden, per oblidar-los tan aviat com sigui possible. Aquesta reflexió de pa sucat amb oli em va venir al cap en veure l'estadi Santiago Bernabéu xiulant a pulmons plens el porter Iker Casillas. No és que em sigui simpàtic, ni de bon tros, però vaig pensar que un jugador que ha estat capità del seu equip durant la conquesta de molts títols estatals i internacionals, que ha jugat més de 600 partits defensant els seus colors, no es mereix acabar d'una manera tan desgraciada. D'entrada vaig tenir la pensada d'atribuir tal comportament al madridisme en general, però de seguida em van venir al cap un bon grapat de casos similars de color blaugrana. Ronaldinho va passar de ser “el somriure del futbol “ a un barrilaire sense remei. És cert que ell va contribuir generosament al canvi d'actitud de l'afició, però la velocitat amb què el barcelonisme va passar de l'idolatria a l'oblit és sorprenent. L'any passat, Messi va tenir una temporada no tan brillant com les anteriors, i a les tertúlies ja se sentien veus que deien que l'havien de vendre abans no fos massa tard, i girar full. Ara que sembla haver tornat en forma del mundial, tornem a adorar-lo com al Messies. Seguirem comprant samarretes, marxandatge, llibres biogràfics i posant el seu nom als nostres gossos mentre duri la seva bona estrella. Quan torni a tenir una altra temporada una mica fluixa, esdevindrà l'ase dels cops, de la mateixa manera que ara ho és Casillas a Madrid.
Martino va signar una primera volta rodona (sobretot tenint en compte com va arribar i què es va trobar) i tots cantàvem feliços la cançó del Crackòvia del polo pistatxo. Va perdre la lliga per un gol mal anul·lat i el vam desterrar a l'exili sense pietat i sense ni una paraula amable.
Pateixo per Luis Enrique. De moment, tothom li riu les gràcies, fins i tot quan brinda alguna resposta impertinent en roda de premsa. Si les coses li surten bé, serà un ferm candidat a rebre la medalla d'or del Parlament o el premi Nobel de l'esport (encara no s'ha creat, oi?). Ara bé, si la sort no l'acompanya i –Déu Nostre Senyor no ho vulgui pas– no guanya algun títol important, tant se val la seva feina, la seva empenta o el seu compromís. L'oblidarem amb decisió i ens agenollarem davant el següent ídol que ens plantin al davant.