A les verdes sí, a les madures no

El meu avi sem­pre expli­cava la història
del gos d'un veí seu que era un model de fide­li­tat. L'espe­rava cada dia que tor­nara de la feina asse­gut al cos­tat de la porta. Un dia, l'aital veí va morir de forma sob­tada i –lògica­ment– no va tor­nar a casa. El gos no es va moure de la porta de casa durant dos mesos sen­cers. Men­java i dor­mia al cos­tat de la porta, i només se n'allu­nyava durant uns segons per fer les seves neces­si­tats.

Els éssers humans no ens assem­blem gaire, al gos del veí del meu avi. I quan par­lem d'esports, la nos­tra fide­li­tat es limita a ado­rar els ídols men­tre són uns tri­om­fa­dors, i a menys­prear-los quan per­den, per obli­dar-los tan aviat com sigui pos­si­ble. Aquesta reflexió de pa sucat amb oli em va venir al cap en veure l'estadi San­ti­ago Ber­nabéu xiu­lant a pul­mons plens el por­ter Iker Casi­llas. No és que em sigui simpàtic, ni de bon tros, però vaig pen­sar que un juga­dor que ha estat capità del seu equip durant la con­questa de molts títols esta­tals i inter­na­ci­o­nals, que ha jugat més de 600 par­tits defen­sant els seus colors, no es mereix aca­bar d'una manera tan des­gra­ci­ada. D'entrada vaig tenir la pen­sada d'atri­buir tal com­por­ta­ment al madri­disme en gene­ral, però de seguida em van venir al cap un bon gra­pat de casos simi­lars de color blau­grana. Ronal­dinho va pas­sar de ser “el som­riure del fut­bol “ a un bar­ri­laire sense remei. És cert que ell va con­tri­buir gene­ro­sa­ment al canvi d'acti­tud de l'afició, però la velo­ci­tat amb què el bar­ce­lo­nisme va pas­sar de l'ido­la­tria a l'oblit és sor­pre­nent. L'any pas­sat, Messi va tenir una tem­po­rada no tan bri­llant com les ante­ri­ors, i a les tertúlies ja se sen­tien veus que deien que l'havien de ven­dre abans no fos massa tard, i girar full. Ara que sem­bla haver tor­nat en forma del mun­dial, tor­nem a ado­rar-lo com al Mes­sies. Segui­rem com­prant samar­re­tes, mar­xan­datge, lli­bres biogràfics i posant el seu nom als nos­tres gos­sos men­tre duri la seva bona estre­lla. Quan torni a tenir una altra tem­po­rada una mica fluixa, esde­vindrà l'ase dels cops, de la mateixa manera que ara ho és Casi­llas a Madrid.

Mar­tino va sig­nar una pri­mera volta rodona (sobre­tot tenint en compte com va arri­bar i què es va tro­bar) i tots cantàvem feliços la cançó del Crackòvia del polo pis­tatxo. Va per­dre la lliga per un gol mal anul·lat i el vam des­ter­rar a l'exili sense pie­tat i sense ni una paraula ama­ble.

Pateixo per Luis Enri­que. De moment, tot­hom li riu les gràcies, fins i tot quan brinda alguna res­posta imper­ti­nent en roda de premsa. Si les coses li sur­ten bé, serà un ferm can­di­dat a rebre la meda­lla d'or del Par­la­ment o el premi Nobel de l'esport (encara no s'ha creat, oi?). Ara bé, si la sort no l'acom­pa­nya i –Déu Nos­tre Senyor no ho vul­gui pas– no gua­nya algun títol impor­tant, tant se val la seva feina, la seva empenta o el seu com­promís. L'obli­da­rem amb decisió i ens age­no­lla­rem davant el següent ídol que ens plan­tin al davant.