Les xarxes socials han provocat un excedent d'autoretrats irrellevants que floten engreixats per la supèrbia de l'autor. D'aquesta manera, pots estavellar-te amb un ésser inconnex que es defineix com a community manager, enterpreneur, business director i sobretot runner. I és que abans de ser lapidat als Pirineus per atletes llardosos de fang, deixeu-me exposar el tedi d'una part de la població quan l'altra meitat divinitza una afició que ha viatjat de la marginalitat al discurs únic. De fet, l'equivalència a l'esgotament mental provocat pels runners apologètics de l'esforç físic com a via per acaronar la felicitat, és simètrica a la fatiga causada pels fans d'en Bruce Springsteen quan aquest malmet el català amb un sermó populista, o al desassossec patit pels profans del motor quan sentim que aquest país fa olor de gasolina i amb prou feines sabem afegir oli al cotxe. Així doncs, i després de la defensa de l'esport com una activitat necessària per destapar cabòries delicades de desentrellar, m'agradaria dirigir-me a un grupuscle de runners que fa poc que s'han enfilat al carro de la moda: sí, en Kilian Jornet és descomunal i no podem entendre la plenitud de superar els propis límits si fem vint minuts setmanals de fúting amb una samarreta de propaganda alimentària, però un cop reconeguda l'honestedat dels vostre quefer, potser seria convenient fer un xic d'autocrítica. Abans de pujar muntanyes i embrutir-vos de terra, éreu capaços de departir amb rigor sobre qualsevol tema que us proposéssiu i sovint passàveu sense filtre de l'origen amoral de la crisi a com seduir noietes àvides de Romeus imperfectes, i ara mireu-vos, només us moveu quan hi ha una cursa on sabreu que la neu us arribarà a la cintura, i que en algun moment patireu una lipotímia que servirà de pretext per a l'enèsima conversa suportada amb estoïcisme. No us enganyeu, mentre feu versos èpics de les vostres aventures, nosaltres esguardem amb cara de pòquer si el runner deixarà sortir un xic el seductor poliglota que portàveu dins; fins llavors, aguantarem en nom d'una amistat malmesa per l'addicció d'ascendir muntanyes amb els mitjons molls.