Les xar­xes soci­als han pro­vo­cat un exce­dent d'auto­re­trats irre­lle­vants que flo­ten engrei­xats per la supèrbia de l'autor. D'aquesta manera, pots esta­ve­llar-te amb un ésser incon­nex que es defi­neix com a com­mu­nity mana­ger, enter­pre­neur, busi­ness direc­tor i sobre­tot run­ner. I és que abans de ser lapi­dat als Piri­neus per atle­tes llar­do­sos de fang, dei­xeu-me expo­sar el tedi d'una part de la població quan l'altra mei­tat divi­nitza una afició que ha viat­jat de la mar­gi­na­li­tat al dis­curs únic. De fet, l'equi­valència a l'esgo­ta­ment men­tal pro­vo­cat pels run­ners apo­logètics de l'esforç físic com a via per aca­ro­nar la feli­ci­tat, és simètrica a la fatiga cau­sada pels fans d'en Bruce Springs­teen quan aquest mal­met el català amb un sermó popu­lista, o al des­as­sos­sec patit pels pro­fans del motor quan sen­tim que aquest país fa olor de gaso­lina i amb prou fei­nes sabem afe­gir oli al cotxe. Així doncs, i després de la defensa de l'esport com una acti­vi­tat necessària per des­ta­par cabòries deli­ca­des de desen­tre­llar, m'agra­da­ria diri­gir-me a un gru­pus­cle de run­ners que fa poc que s'han enfi­lat al carro de la moda: sí, en Kilian Jor­net és des­co­mu­nal i no podem enten­dre la ple­ni­tud de superar els pro­pis límits si fem vint minuts set­ma­nals de fúting amb una samar­reta de pro­pa­ganda ali­mentària, però un cop reco­ne­guda l'hones­te­dat dels vos­tre que­fer, pot­ser seria con­ve­ni­ent fer un xic d'autocrítica. Abans de pujar mun­ta­nyes i embru­tir-vos de terra, éreu capaços de depar­tir amb rigor sobre qual­se­vol tema que us pro­poséssiu i sovint passàveu sense fil­tre de l'ori­gen amo­ral de la crisi a com seduir noie­tes àvides de Romeus imper­fec­tes, i ara mireu-vos, només us moveu quan hi ha una cursa on sabreu que la neu us arri­barà a la cin­tura, i que en algun moment pati­reu una lipotímia que ser­virà de pre­text per a l'enèsima con­versa supor­tada amb estoïcisme. No us enga­nyeu, men­tre feu ver­sos èpics de les vos­tres aven­tu­res, nosal­tres esguar­dem amb cara de pòquer si el run­ner dei­xarà sor­tir un xic el seduc­tor poli­glota que portàveu dins; fins lla­vors, aguan­ta­rem en nom d'una amis­tat mal­mesa per l'addicció d'ascen­dir mun­ta­nyes amb els mit­jons molls.