Antipatia sobre patins
Amb la disputa a Reus de la Supercopa i el programa doble del que ve, amb l'inici de l'OK lliga i el Noia-Barça de la copa continental, l'hoquei sobre patins alça el teló d'una nova temporada que no defugirà la permanent vigència d'un vell leif-motiv: “Tots contra el Barça.” Quatre paraules que dibuixen l'escenari d'un esport marcat per l'hegemonia de l'equip blaugrana, raonablement més notícia pels títols que resta que no pas pels que suma. Contràriament al que des de la triomfant secció blaugrana han volgut creure sempre, però, el “tots contra el Barça” instal·lat en l'hoquei no es dóna només per oposició al seu domini esportiu, gens recriminable, sinó també com a rebuig al tarannà altiu i prepotent des del qual el club blaugrana passeja el seu exclusiu model professional per una lliga on cada cop menys tècnics i jugadors poden viure de l'hoquei. Amb el privilegi de ser el ric en un paisatge auster, cal de debò que el Barça es presenti arreu on va amb una dotzena de càrrecs d'intendència que fan que a la banqueta hi hagi més corbates que suplents? Cal l'autocar de gran luxe per anar a casa de clubs que viatgen en furgoneta? Cal negar la cessió d'un jugador al club que l'any passat va estalviar una severa sanció al teu entrenador no denunciant-lo per haver agredit un col·lega de professió? Cal refregar als morros de clubs modestos, voluntariosos i admirables, que tu tens molt de tot i els altres no gaire res? És la col·lecció de mirades per sobre l'espatlla, i no tant el fet de ser qui gairebé sempre guanya, el que fa que el Barça d'hoquei generi en totes les pistes que visita, sobretot les de Catalunya mateix, una antipatia guanyada a pols que no cal confondre amb altres motius d'animadversió. Molts dels que a la tarda deixen la veu desfogant-se contra l'opulència blaugrana, al vespre celebren un gol de Messi com si els hi anés la vida, feta d'aparents contradiccions, que, explicades i ben enteses, ho semblen menys.