Cocció a foc lent d'un Barça poc escocès
El Barça de Luis Enrique té més a veure amb Catalunya que amb Escòcia. I no parlo de política, perquè com a club català això seria una obvietat. Sinó que té més a veure amb les indeterminacions d'una nació sense estat com la catalana que amb les determinacions, guanyi una opció o l'altra respecte a la independència, de què disposa Escòcia. És a dir, el Barça de Luis Enrique és una nació en construcció que busca la manera d'expressar-se –Catalunya– més que una nació solidificada que exerceix el dret a dir-hi la seva i mostrar-se al món –Escòcia.
Sé que és una metàfora benvinguda per a un dia tan especial com el d'avui i que en podria fer servir qualsevol altra. Però crec que respon al que els culers van poder veure dimecres a la gespa del Camp Nou, on van sortir Messi –sempre Messi– amb nou companys que en el darrer partit no havien trepitjat el túnel de sortida amb el crac argentí. Més un Munir que està abonat a la titularitat i, de moment, sembla indiscutible.
Una revolució com aquesta, en el primer partit de Champions, només pot induir a pensar que el tècnic blaugrana fa proves, analitza i anirà evolucionant l'equip cap a l'intent d'assolir la perfecció. A ningú se li escapa que un dèbil rival com l'Apoel de Nicòsia i el fet que una errada seria reversible ajuda a poder fer aquestes coses. És clar que amb nou canvis d'alineació i la incorporació de joves com Bartra i Sergi Roberto, o infants com Samper, Munir i la ja habitual entrada en recta final de Sandro, el partit va tenir poc ritme, una mica de descomposició, i una certa impotència a l'hora de foradar l'autobús xipriota de línies atapeïdes a l'entorn de la porteria del rival del Barça. Per descomptat, des del punt de vista de l'espectacle, va ser avorrit. I que les poques ocasions de l'Apoel van demostrar que Ter Stegen ha vingut per quedar-se molts anys, tot i que encara falta molt perquè això sigui una realitat. Però és que hi ha processos que requereixen cocció a foc lent. I això, doncs sí, és avorrit. La qual cosa no vol dir que quan el caldo estigui enllestit no sigui d'allò més saborós.
Perquè no tinc cap mena de dubte que nanos com Samper tenen un gran futur al Barça si se'ls va donant oportunitats com la d'ahir. Samper serà un gran substitut de Busquets, però és lògic que ahir, ell i també Sergi Roberto, no arrisquessin ni un mil·límetre i juguessin a assegurar amb les passades curtes. Això, òbviament, afecta el ritme del joc tot i disposar com a mestre magistral de tot un Xavi, ara company i fins fa quatre dies ídol. Per cert, que es valora poc la gran categoria del de Terrassa acceptant el paper secundari, de moment, que exerceix a l'equip. Mirant la porteria del Madrid, aquest és un punt que engrandeix la figura d'un impressionant futbolista, un dels millors del món. Al final victòria ni que sigui per la mínima amb un decidit cop de cap de Piqué –ja es veu que el té molt ben moblat, el cap, aquest noi, igual que Xavi, encara que sigui més baixet i no remati tan directament– i lideratge gràcies a l'empat del PSG contra l'Ajax.
Resultat: la Champions molt ben encarrilada i Luis Enrique, que ell sí que té tot el dret a decidir, enviant missatges a dojo. Que ningú al vestidor té el lloc assegurat, que la seva aposta pels joves és creïble si s'ho guanyen i que està construint un equip guanyador. Amb el valor afegit que ha aconseguit en molt poc temps un crèdit de l'entorn que li permet disposar d'una butlla que Tata Martino no va tenir en cap moment. Amb tots aquests elements, cal tenir paciència i esperar que el caldo arrenqui el bull.
I que al més aviat possible deixem de ser un projecte en construcció per tenir tots els ets i uts que ens permetin guanyar-ho tot. I ho puguem celebrar en pròximes temporades amb una nova visita del Celtic, que sempre és un plaer. En espera que la selecció escocesa i la catalana disputin partits de classificació mundialista. Ja els dic ara que, si més no en aquests partits, els escocesos no ens guanyaran!