Ells ja ho han fet. A Escòcia ja han jugat el partit de la democràcia. Quan m'hi poso encara no se sap el resultat. La identitat d'una nació també s'expressa a través de l'esport. Escòcia és la pàtria del golf, amb Saint Andrews com a icona històrica. També és terra d'herois del rugbi, amb Murrayfield, a Edimburg, com a lloc de pelegrinatge obligat. Allà sona abans de cada partit La flor d'Escòcia, el cant patriòtic que recorda la victòria dels escocesos, esmentats per Robert the Bruce, contra l'exèrcit de l'orgullós Eduard II d'Anglaterra en la batalla de Bannockburn del 1314. La segona estrofa menciona l'esperança de reviure aviat una Escòcia independent. La federació escocesa de rugbi va decidir el 1993 que la peça seria interpretada abans de cada partit. La de futbol s'hi va afegir el 1997. Alguns la consideren massa agressiva contra els anglesos. I hi va haver una petició popular adreçada al Parlament escocès el 2004 per demanar que es deixés d'utilitzar en actes esportius. Però una enquesta del 2006, en què es demanava als escocesos quina música volien com a himne nacional (no en tenen cap d'oficial) va situar La flor d'Escòcia en la primera posició (41% dels vots), davant de Scotland the Brave, que s'utilitza en els Jocs de la Commonwealth. Escòcia té representativitat a escala oficial en algunes competicions internacionals però no és així en els Jocs Olímpics, en què els esportistes escocesos competeixen sota la bandera de la Gran Bretanya. Ara es podria obrir la porta si Escòcia opta per la independència. I l'atzar ha volgut que els dos esports que omplen d'orgull el poble escocès –el rugbi (a 7) i el golf– debutin en el programa olímpic dels Jocs de Rio del 2016. Ni fet expressament. Hi hauria d'haver passos previs, com ara el reconeixement de les Nacions Unides, però veure la delegació escocesa amb les kilt (faldilles) en la cerimònia inaugural de Maracanã seria sinònim que el poble escocès ha decidit canviar el rumb de la seva història.