Tant sí com no, Andoni Zubizarreta formarà part de la història del FC Barcelona com un dels seus protagonistes principals en dos períodes de gran rellevància. Primer, com a porter, i capità, del mític dream team, que va revolucionar el futbol mundial a principis dels anys noranta del segle passat, amb Johan Cruyff a la banqueta, i després, com a director esportiu del millor Barça de la història, a partir de l'any 2010. I, ves per on, aquí sempre ens l'hem mirat arrufant el nas. Vés a saber per què mai no ha entrat per l'ull dret de la gent blaugrana. Ni quan era un jove i prometedor porter i es va incorporar al convuls Barça dels anys vuitanta, ni quan, ja convertit en gestor esportiu, li ha tocat administrar la que probablement és la millor plantilla en els quasi 115 anys de vida del club.

Puc donar fe de com se'l va rebre en la seva etapa de futbolista, l'any 1986, perquè vaig ser un dels que va tòrcer el gest quan li van donar les claus de la porteria del Camp Nou. Era un marrec i el meu ídol es deia Javier Urruticoechea, l'immortal Urruti, aquell porter a qui Joaquim Maria Puyal va declarar públicament l'amor que els culers sentíem per ell i que, amb l'arribada de Zubi, va haver de seure a la banqueta. Urruti era un futbolista carismàtic com pocs n'hi ha hagut, que connectava amb la graderia i projectava una presència gairebé balsàmica damunt del terreny de joc. Res a veure amb Andoni Zubizarreta, que, amb 24 anys, acabava de fitxar pel Barça. Per molt que acabés de guanyar dues lligues amb l'Athletic i de jugar el mundial de Mèxic, la figura del Zubi de l'any 1986 no podia competir amb la de l'estimadíssim Urruti. És per això que, més d'una vegada, va haver de sentir el murmuri de l'estadi, i fins i tot algun xiulet.

Avui, gairebé trenta anys més tard, em fa l'efecte que a Andoni Zubizarreta encara li pesa aquell record. Si més no, no perd l'ocasió d'explicar, quan li sembla que té l'oportunitat, com va ser de complicada la seva entrada a la porteria del Barça. Ho va fer en la presentació de Marc-André ter Stegen, buscant en la concurrència un somriure de complicitat que potser no va trobar pel mateix motiu que en el passat va quedar a l'ombra d'Urruti. Segurament és també per això, per aquesta dificultat de connexió, que, també ara, el Zubizarreta director esportiu del FC Barcelona segueix lluny de bona part de la gent blaugrana. En tot cas, no l'ajuda a fer canviar d'opinió als que, quatre anys després de la seva arribada als despatxos del Camp Nou, són obertament crítics amb la seva gestió.

Clar que, si prenem com a referència el passat, no hi ha dubte que Andoni Zubizarreta se'n sortirà. Perquè el camí d'aquell porter que va començar entre xiulets i murmuris va durar vuit temporades, en les quals va aixecar una copa d'Europa, quatre lligues, una recopa i una copa. I, el més important: es va acabar guanyant l'estima i el respecte de la seva afició.