Tant sí com no, Andoni Zubi­zar­reta for­marà part de la història del FC Bar­ce­lona com un dels seus pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals en dos períodes de gran rellevància. Pri­mer, com a por­ter, i capità, del mític dream team, que va revo­lu­ci­o­nar el fut­bol mun­dial a prin­ci­pis dels anys noranta del segle pas­sat, amb Johan Cruyff a la ban­queta, i després, com a direc­tor espor­tiu del millor Barça de la història, a par­tir de l'any 2010. I, ves per on, aquí sem­pre ens l'hem mirat arru­fant el nas. Vés a saber per què mai no ha entrat per l'ull dret de la gent blau­grana. Ni quan era un jove i pro­me­te­dor por­ter i es va incor­po­rar al con­vuls Barça dels anys vui­tanta, ni quan, ja con­ver­tit en ges­tor espor­tiu, li ha tocat admi­nis­trar la que pro­ba­ble­ment és la millor plan­ti­lla en els quasi 115 anys de vida del club.

Puc donar fe de com se'l va rebre en la seva etapa de fut­bo­lista, l'any 1986, perquè vaig ser un dels que va tòrcer el gest quan li van donar les claus de la por­te­ria del Camp Nou. Era un mar­rec i el meu ídol es deia Javier Urru­ti­co­ec­hea, l'immor­tal Urruti, aquell por­ter a qui Joa­quim Maria Puyal va decla­rar públi­ca­ment l'amor que els culers sentíem per ell i que, amb l'arri­bada de Zubi, va haver de seure a la ban­queta. Urruti era un fut­bo­lista carismàtic com pocs n'hi ha hagut, que con­nec­tava amb la gra­de­ria i pro­jec­tava una presència gai­rebé balsàmica damunt del ter­reny de joc. Res a veure amb Andoni Zubi­zar­reta, que, amb 24 anys, aca­bava de fit­xar pel Barça. Per molt que acabés de gua­nyar dues lli­gues amb l'Ath­le­tic i de jugar el mun­dial de Mèxic, la figura del Zubi de l'any 1986 no podia com­pe­tir amb la de l'esti­madíssim Urruti. És per això que, més d'una vegada, va haver de sen­tir el mur­muri de l'estadi, i fins i tot algun xiu­let.

Avui, gai­rebé trenta anys més tard, em fa l'efecte que a Andoni Zubi­zar­reta encara li pesa aquell record. Si més no, no perd l'ocasió d'expli­car, quan li sem­bla que té l'opor­tu­ni­tat, com va ser de com­pli­cada la seva entrada a la por­te­ria del Barça. Ho va fer en la pre­sen­tació de Marc-André ter Ste­gen, bus­cant en la con­currència un som­riure de com­pli­ci­tat que pot­ser no va tro­bar pel mateix motiu que en el pas­sat va que­dar a l'ombra d'Urruti. Segu­ra­ment és també per això, per aquesta difi­cul­tat de con­nexió, que, també ara, el Zubi­zar­reta direc­tor espor­tiu del FC Bar­ce­lona segueix lluny de bona part de la gent blau­grana. En tot cas, no l'ajuda a fer can­viar d'opinió als que, qua­tre anys després de la seva arri­bada als des­pat­xos del Camp Nou, són ober­ta­ment crítics amb la seva gestió.

Clar que, si pre­nem com a referència el pas­sat, no hi ha dubte que Andoni Zubi­zar­reta se'n sor­tirà. Perquè el camí d'aquell por­ter que va començar entre xiu­lets i mur­mu­ris va durar vuit tem­po­ra­des, en les quals va aixe­car una copa d'Europa, qua­tre lli­gues, una recopa i una copa. I, el més impor­tant: es va aca­bar gua­nyant l'estima i el res­pecte de la seva afició.