Un entre­na­dor com Luis Enri­que, intel·ligent i gat vell, sap que en això del fut­bol és millor no pre­ci­pi­tar-se i no dei­xar-se emba­da­lir pels cants de sirena. I encara menys si del que es tracta és d'entre­nar el Barça. Perquè un dia estàs a tocar l'Olimp i l'altre l'entorn et des­terra dels ter­renys celes­ti­als. El viatge a Ítaca dels fut­bo­lis­tes és la lluita pels grans títols i també està ple de perills, però la diferència és que en el fut­bol de poc ser­vei­xen les experiències durant el llarg viatge d'una tem­po­rada si al final no s'arriba a la fita. És a dir, si no gua­nyes títols. Per això Luis Enri­que va dei­xar anar dues sentències en la com­pa­rei­xença d'ahir per ana­lit­zar el par­tit d'avui con­tra el Lle­vant: que les llo­an­ces debi­li­ten, i que no farà cap valo­ració de l'equip fins que arribi l'hora de fer-ho, que no serà altra que quan sabrà si té algun títol al sarró.

El tècnic del Barça se la sap llarga. I fa ben fet. Si no, mirin la situ­ació del Real Madrid. Un Dra­gon Khan digne del millor parc temàtic. Els d'Ance­lotti gua­nyen la copa i la Cham­pi­ons, Flo­ren­tino des­munta l'equip, el ves­ti­dor és una olla de grills i a la lliga no toquen peu amb bola, mai més ben dit. Crisi total! Però ahir el Depor va pagar els plats tren­cats i es va endur vuit gols de record de la visita de l'huracà blanc que s'havia anat ges­tant. Veu­rem quant tar­den a tor­nar a posar Casi­llas a la diana, però de sem­blar que es juga­ven la tem­po­rada a Ria­zor han pas­sat a la fat­xen­de­ria de donar per fet que ho gua­nya­ran tot. Ance­lotti diu que no entén res, però no cal: Madrid és així, i no només l'equip de fut­bol.

Luis Enri­que ha optat per la prudència, i ben­vin­guda sigui. Recorda sem­pre que ell encara no ha gua­nyat res. I en clau de com­pe­tició és veri­tat. Però no és cert que no hagi gua­nyat res. La bata­lla de les sen­sa­ci­ons sí que l'ha con­que­rit. I tot i que ara mateix no es podrien dis­tin­gir exces­si­va­ment els qua­tre par­tits ofi­ci­als dis­pu­tats pel Barça diri­git per Luis Enri­que dels matei­xos de la tem­po­rada pas­sada a càrrec de Tata Mar­tino, no hi ha cap dubte que el nivell de con­fiança i con­vicció gene­rada pel tècnic asturià arre­lat a Cata­lu­nya és molt supe­rior al de l'entre­na­dor argentí. La idea que l'equip està molt més moti­vat, ha recu­pe­rat l'ambició, pres­si­ona i, el més impor­tant, que Messi ha recu­pe­rat el to, ha arre­lat fort entre els culers. I per molt pro­fes­si­o­nals que siguin, les vibra­ci­ons que trans­met l'entorn inci­dei­xen en la bona marxa de l'equip.

Ara només falta rema­tar la victòria en el ter­reny de les per­cep­ci­ons. Cal arro­do­nir un par­tit vibrant, intens, d'espec­ta­cle, si és pos­si­ble amb gole­jada. I el Lle­vant avui pot ser la víctima propícia, amb tota l'estima pels gra­nota, perquè Men­dilíbar està can­vi­ant el sis­tema de joc cap a pro­pos­tes valen­tes però arris­ca­des. Acon­se­guir aquest efecte no garan­teix res. El mateix Lle­vant li va rega­lar a Mar­tino una victòria de con­tundència sense pre­ce­dents, amb un 7 a 0 en la pri­mera jor­nada, i mirin com va aca­bar tot. Però el cop d'auto­ri­tat que supo­sa­ria per a l'equip de Luis Enri­que refer­ma­ria una comunió amb l'afició culer que pot ser molt impor­tant per trans­me­tre l'única sen­sació impor­tant: la de l'equip gua­nya­dor en el moment d'aixe­car la copa.