Assemblea florentina, analgèsics, catifes, pudor
Pérez es riu dels economistes que qüestionen la seva gestió i escarneix qualsevol veu discrepant
“Tenim un president formidable”, diu un compromissari, i la claca aplaudeix. Però el senyor Pérez es fa el modest: “Preferiría que las loas me las haga a nivel personal.” Textual. ¿Qui li fa el càsting d'aquests personatges pintorescos que li animen els guateques, Santiago Segura?
L'endemà de sumar la segona golejada consecutiva contra dos equipets analgèsics, de paracetamol, d'una indolència exasperant, l'escenari és l'ideal per convertir l'assemblea merengue en la desfilada de la victòria. Per cert, del Dépor de Víctor Fernández no cal ni parlar-ne i del Basilea... Els del cantó de Basel-Stadt feia la sensació que en qualsevol moment es posarien a muntar un rellotge de cucut al mig del camp, la contribució més rellevant dels suïssos a la humanitat, segons Harry Lime, el personatge genialment interpretat per Orson Welles en l'inoblidable El tercer home de Carol
Reed.
Cort florentina
Però parlem de l'assemblea. Un “¡mecachis, que guapo soy!” amb la rúbrica de Don Florentino –els aduladors i subordinats s'hi refereixen així, amb el tractament diferencial i sense pronunciar el cognom: “Don Florentino en España sólo hay uno”, em va dir un d'ells. Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, de senyors/es Pérez n'hi ha exactament 783.320–. Però els comptes presenten un deute brut de 602 milions d'euros i uns ingressos que només van augmentar un 5% respecte a l'any anterior. La cosa fa pudor. Aquest no és l'espai per analitzar-ho, però alguns especialistes financers que segueixen l'evolució econòmica del club alerten que aquest pot ser el pas previ a la conversió en societat anònima. El senyor Pérez Rodríguez no vol deixar passar l'ocasió i no té cap tipus de mirament per
menystenir aquests economistes crítics: “¿Si són professors, què deuen ensenyar als seus alumnes?”, es preguntà retòricament. Establishment en estat pur. La sala riu.
El discurs és faraònic i a un soci que gosa discrepar, el senyor Pérez l'escarneix amb cruesa: “Senyor Mendoza, a la vida cadascú juga el paper que vol i el seu no l'entenc! Vostè de números no en sap res! Sisplau, no faci pseudooposició.” Quin estil!
La plebs assembleària ovaciona l'ésser superior (el copyright és del director de relacions institucionals del club, Emilio Butragueño, que de jugador extraordinari –el sarcasme no ha de fer callar la realitat– ha esdevingut l'adulador major de la cort florentina), el mateix que s'havia passat tota la setmana reunint-se, en grupets reduïts, amb aquests mateixos socis compromissaris per alliçonar-los. Com s'ha veure, senyor Pérez!
Acció d'irresponsabilitat
I aquí, mentrestant, continua la picabaralla d'egos i rancúnies desmesurats en forma de judici per l'acció de responsabilitat. D'aquest drama, hi ha una derivada que cada cop em provoca més indignació. La junta presidida per Enric Reina en substitució de Joan Gaspart (que en un moment de lucidesa màxima havia dimitit), i que una setmana abans del 30 de juny de 2003 va traspassar els poders a Joan Laporta, va deixar el club en absoluta bancarrota, esportivament enfonsat i amb un desprestigi fins a límits insospitats. I aquells senyors se'n van anar de festa! Ningú els va reclamar res. ¿On és tota la merda que s'intuïa que hi havia, allà acumulada, sota les catifes pudents?
