1Una de les coses que més il·lusi­ona del pro­jecte de Luis Enri­que és valo­rar el plan­ter, con­fiar en els juga­dors de casa, apro­fi­tar el talent de què dis­po­sem a les cate­go­ries infe­ri­ors, ser cohe­rents amb el model espor­tiu del Barça. El curs pas­sat amb Mar­tino tot això es va inter­rom­pre i, sor­to­sa­ment, amb Munir, San­dro, Sam­per i els que ani­ran debu­tant sem­bla que recu­pe­rem la nor­ma­li­tat de fer pujar fut­bo­lis­tes del Barça B i obte­nir ren­di­ment d'un viver d'on han sor­tit fut­bo­lis­tes increïbles.

2. Una altra apor­tació de Luis Enri­que que trenca la pre­vi­si­bi­li­tat i la rutina és no anun­ciar els titu­lars de cada par­tit fins poca estona abans de començar el matx. Així s'asso­leix la tensió necessària en una plan­ti­lla que pel que hem vist, havia per­dut com­pe­ti­ti­vi­tat.

3. És una posició lògica, sen­sata i honesta la de Xavi Hernández, la de Pau i Marc Gasol, Gerard Piqué i Guar­di­ola, tots ells estre­ta­ment vin­cu­lats a la vida blau­grana, tots ells cata­lans, tots ells favo­ra­bles que a Cata­lu­nya s'hi cele­bri una con­sulta per deci­dir el seu futur polític. Ens falta una fines­tra perquè la volun­tat dels cata­lans s'escolti i aquests homes de l'elit espor­tiva es mos­tren clars, fet que s'agra­eix enor­me­ment.

4. Una inco­herència amb la història és la que vivim actu­al­ment amb aquesta junta del pre­si­dent Bar­to­meu i la cen­tra­li­tat política de Cata­lu­nya i de la gran majo­ria dels socis del Barça. I és que el club encara no ha sig­nat l'adhesió al Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. I el que és pit­jor, sem­bla que no en tin­guin ganes, que no els importi tren­car una línia de com­promís del Barça amb la lli­ber­tat i la democràcia. Doncs si és així, tor­nem a dema­nar que s'ho repen­sin, que ho tor­nin a valo­rar, que no tin­guin por, que el futur és dels més valents i que el Barça, mani qui mani, esti­gui en les cir­cumstàncies soci­als que esti­gui, ha de ser con­seqüent. Va, sumem-nos-hi!

5. Dar­re­ra­ment, vivim amb ja una certa nor­ma­li­tat i quasi indi­ferència gene­ral els epi­so­dis judi­ci­als que van suc­ceint a l'entorn. Ara, el cas Laporta, ara el cas Ney­mar. Cer­ta­ment, el Barça és molt gran i es fa difícil ima­gi­nar una rea­li­tat exempta de tiban­tors, retrets, ven­jan­ces, injustícies, llui­tes de poder, pas­sa­des de fre­nada. És difícil pre­veure un futur idíl·lic, però si això es pogués mini­mit­zar, si es pogués estan­car, sí que seria una ale­gria, perquè com més junts remem, tots els bar­ce­lo­nis­tes, més fàcil serà fer via.

6. Diuen que les com­pa­ra­ci­ons són odi­o­ses però necessàries. El Barça, com hem dit sem­pre, ha de com­pa­rar-se amb els grans com­pe­ti­dors glo­bals i si mirem els ingres­sos de les últi­mes tres tem­po­ra­des (sense comp­tar els tras­pas­sos, és clar), ens ado­nem que no estem crei­xent, que cal una estratègia més eficaç, més audaç, més glo­bal per aug­men­tar la fac­tu­ració, cosa que ens aju­darà a afron­tar els rep­tes del futur i la trans­for­mació de la indústria del fut­bol. No podem caure en el cofo­isme, és l'hora d'una aposta forta per cap­gi­rar una inèrcia d'estan­ca­ment, que com dèiem, com­pa­rada amb altres clubs com el Manc­hes­ter Uni­ted, que creix de forma con­si­de­ra­ble en l'últim tri­enni, cal impul­sar.