1Una de les coses que més il·lusiona del projecte de Luis Enrique és valorar el planter, confiar en els jugadors de casa, aprofitar el talent de què disposem a les categories inferiors, ser coherents amb el model esportiu del Barça. El curs passat amb Martino tot això es va interrompre i, sortosament, amb Munir, Sandro, Samper i els que aniran debutant sembla que recuperem la normalitat de fer pujar futbolistes del Barça B i obtenir rendiment d'un viver d'on han sortit futbolistes increïbles.

2. Una altra aportació de Luis Enrique que trenca la previsibilitat i la rutina és no anunciar els titulars de cada partit fins poca estona abans de començar el matx. Així s'assoleix la tensió necessària en una plantilla que pel que hem vist, havia perdut competitivitat.

3. És una posició lògica, sensata i honesta la de Xavi Hernández, la de Pau i Marc Gasol, Gerard Piqué i Guardiola, tots ells estretament vinculats a la vida blaugrana, tots ells catalans, tots ells favorables que a Catalunya s'hi celebri una consulta per decidir el seu futur polític. Ens falta una finestra perquè la voluntat dels catalans s'escolti i aquests homes de l'elit esportiva es mostren clars, fet que s'agraeix enormement.

4. Una incoherència amb la història és la que vivim actualment amb aquesta junta del president Bartomeu i la centralitat política de Catalunya i de la gran majoria dels socis del Barça. I és que el club encara no ha signat l'adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I el que és pitjor, sembla que no en tinguin ganes, que no els importi trencar una línia de compromís del Barça amb la llibertat i la democràcia. Doncs si és així, tornem a demanar que s'ho repensin, que ho tornin a valorar, que no tinguin por, que el futur és dels més valents i que el Barça, mani qui mani, estigui en les circumstàncies socials que estigui, ha de ser conseqüent. Va, sumem-nos-hi!

5. Darrerament, vivim amb ja una certa normalitat i quasi indiferència general els episodis judicials que van succeint a l'entorn. Ara, el cas Laporta, ara el cas Neymar. Certament, el Barça és molt gran i es fa difícil imaginar una realitat exempta de tibantors, retrets, venjances, injustícies, lluites de poder, passades de frenada. És difícil preveure un futur idíl·lic, però si això es pogués minimitzar, si es pogués estancar, sí que seria una alegria, perquè com més junts remem, tots els barcelonistes, més fàcil serà fer via.

6. Diuen que les comparacions són odioses però necessàries. El Barça, com hem dit sempre, ha de comparar-se amb els grans competidors globals i si mirem els ingressos de les últimes tres temporades (sense comptar els traspassos, és clar), ens adonem que no estem creixent, que cal una estratègia més eficaç, més audaç, més global per augmentar la facturació, cosa que ens ajudarà a afrontar els reptes del futur i la transformació de la indústria del futbol. No podem caure en el cofoisme, és l'hora d'una aposta forta per capgirar una inèrcia d'estancament, que com dèiem, comparada amb altres clubs com el Manchester United, que creix de forma considerable en l'últim trienni, cal impulsar.