Ja s'han posat en marxa algu­nes com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves pro­fes­si­o­nals i, de mica en mica, també s'incor­po­ren els cam­pi­o­nats de l'esport for­ma­tiu en les diver­ses moda­li­tats que els nens prac­ti­quen. Aquesta pràctica espor­tiva sovint es fa o bé per reco­ma­nació fami­liar o bé per ini­ci­a­tiva del nen o pel fet de com­par­tir una acti­vi­tat espor­tiva amb algun amic que ja la fa. Segur que tot ple­gat, sigui com sigui l'accés del nen a l'esport, la influència fami­liar el pot moti­var fins a cert punt. El pot aju­dar o per­ju­di­car. Si es passa de la moti­vació a la pressió, pro­ba­ble­ment s'haurà gene­rat un pro­blema que afec­tarà tot l'entorn del nen. Si l'interès és més fami­liar que indi­vi­dual o el nen ho fa bé, es veu que té cer­tes habi­li­tats i es veu dotat per a la pràctica espor­tiva, el pare o la mare ho poden inter­pre­tar com l'èxit que ells mai no van asso­lir. En aquesta situ­ació, el nen es pot sen­tir vul­ne­ra­ble i poc moti­vat per accep­tar una pressió que ni vol ni li cal.

En aquests dies que els clubs for­ma­tius comen­cen les seves acti­vi­tats, es pot donar el cas que algun nen s'angoixi i se senti pres­si­o­nat pel fet que con­si­deri que no podrà satis­fer allò que s'espera d'ell fent esport. Aquí entra el paper dels entre­na­dors, que han de fer enten­dre als pares què no han de fer i estal­viar als nens que esti­guin pen­dents de l'apro­vació dels seus pares des de la gra­de­ria. Ja hi ha molts clubs que no per­me­ten l'entrada dels pares als entre­na­ments excepte un dia a la set­mana per alleu­jar aques­tes situ­a­ci­ons, que acos­tu­men a ser molt comu­nes en qual­se­vol esport que es prac­ti­qui. L'entre­na­dor no pot per­dre auto­ri­tat, i ha de per­me­tre als nens que s'ho pas­sin bé seguint les seves direc­trius. No la dels pares, que els poden fer pen­sar que no cor­res­po­nen com cal­dria. Els clubs de for­mació tre­ba­llen molt aquests aspec­tes amb els joves espor­tis­tes i cada cop més amb els pares. No volen que els nens tin­guin un entre­na­dor a casa que acaba, en alguns casos, des­mo­ti­vant-los amb cri­te­ris total­ment opo­sats als que reben dels seus entre­na­dors. Els nens poden témer el tra­jecte de retorn a casa pels comen­ta­ris que poden arri­bar a sen­tir.

Qüesti­ons tècni­ques o des­pec­ti­ves envers els seus com­panys d'equip per una com­petència mal entesa en un mateix col·lec­tiu que no s'hau­ria de con­si­de­rar rival, sinó tot el con­trari. Més d'un cop hem sen­tit joves espor­tis­tes afir­mant que el com­por­ta­ment dels pares a les gra­des envers l'àrbi­tre, els segui­dors i envers l'equip rival, els aver­go­nyeix. D'aquesta exhi­bició des­a­for­tu­nada ben segur que no acon­se­guim que l'espor­tista en for­mació des­co­breixi els autèntics valors de l'esport i, en canvi, el faran pen­sar que l'espec­ta­cle vis­cut l'acon­se­lla que­dar-se a casa i no tor­nar per un pavelló o un camp de fut­bol.

Hi ha hàbits salu­da­bles a l'esport que, un cop tre­ba­llats en les cate­go­ries de for­mació, són per a tota la vida. Per més soroll que es faci al seu vol­tant i per més esquer­des que puguin pro­vo­car situ­a­ci­ons poc reco­ma­na­bles, la volun­tat dels pares i entre­na­dors ha de ser que els nens s'ho pas­sin bé fent esport. Hau­ria de ser la pri­mera i única pre­missa. I si, a més, els pares a casa o a la gra­de­ria no fan ni volen fer d'entre­na­dors, segu­ra­ment els nens i nenes que un dia van deci­dir fer esport podran ser feliços. Si més enda­vant el jove espor­tista té talent, ganes de tre­ba­llar per poder com­pe­tir i des­taca prac­ti­cant esport i alhora coin­ci­deix amb tècnics amb volun­tat de for­mació, l'haurà encer­tat fent esport. El que sigui. Que s'ho apun­tin els pares i les mares. I els avis i les àvies...