Imagina't un gimnàs, no importa si amb perspectives llargues o curtes o infinites segons els miralls que l'engalanin. Però projecta'l a Suècia, perquè això va d'un jove jugador de bàsquet suec que es volia convertir en un gran jugador de bàsquet. I com que tot passa a ple estiu i passa a Suècia, t'has d'imaginar també el gimnàs quasi buit i en un silenci quasi penitent perquè faci sol o les bruixes es pentinin els suecs a l'estiu fan vida a la intempèrie. Hi ets, estàs situat i t'afigures dia sí i dia també el gimnàs i l'esbufec amb eco apagat del jove jugador de bàsquet suec que s'expressa poc i que habitualment parla encara menys però que té molt clar qui el paga i què vol ser d'aquí a uns anys.

I el jove jugador no va a la selecció absoluta a pesar de les males cares i del recel que ve de la federació, que ja s'ha d'empescar un preeuropeu sense Jerebko ni Taylor –que, és clar, com que ells s'afaiten i juguen a l'NBA, sí que poden fer el que els surti d'allà sota–. El noi es passa l'estiu al gimnàs seguint amb rigor monacal un programa per guanyar massa muscular i es presenta a la pretemporada del Barça, que és el club que el paga, pesant 92 quilos. Pesant deu quilos més que un any enrere. Arriba d'incògnit i amb el destí marcat, un futur escrit que diu que tornarà a Manresa per jugar-hi cedit una altra temporada. Però de la mateixa manera que un dia va resoldre no acudir a la crida de la selecció del seu país, fa setmanes que ha determinat que no hi tornarà, al Bages. Ha treballat de valent al gimnàs per fer la pretemporada amb el Barça i per demostrar que el seu nivell defensiu ha pujat, que ha guanyat força prou per entomar els contactes i per ensenyar que la continuïtat en els esforços ja no se li fa tan costosa. S'hi ha deixat el llom i penca encara més, ara, en els primers entrenaments del Barça 2014/15. Tant, que fa veure als responsables tècnics del club que hi haurà oportunitats en el primer equip que han de ser seves. I la seva posició, encertadament individualista i incomprensiblement inaudita en els temps que corren, té premi.

El primer premi de Marcus Eriksson, a punt de començar l'últim any garantit de contracte. I ves si el Barça, en un estiu en què ha practicat la cessió per sobre de totes les coses quan de joves ha anat la partida, no hi veu més coses, en la seva figura. En un Eriksson que no té fixada l'NBA al magí com sí que passa amb Mario Hezonja i, definitivament també, amb Àlex Abrines. Jugadors que enguany es disputaran amb ell, Navarro, Oleson i Thomas els 80 minuts per partit que es donen en les posicions dos i tres i que s'han incorporat al Barça després de passar l'estiu amb la selecció absoluta. De passar-lo, sense jugar ni entrenar-se des del 30 d'agost, quan va començar el mundial, perquè un cop arrenca el torneig, senyors, ja no s'entrena –en el cas del balear, lesionat i sense entrenar-se ni jugar de molt abans.

Pronosticar és fer sonets de xerrameca, i l'únic cert és que d'aquests joves jugarà qui s'ho mereixi, aquell que, com agrada recordar a Xavi Pascual, “sigui sòlid i aporti coses independentment de si anota més o menys”. Però passi el que passi durant la temporada, per la decisió presa aquest estiu, el jove jugador de bàsquet suec ja haurà guanyat. Pensant que tot això no s'acaba diumenge ni tampoc a l'NBA. Pensant en ell mateix, entenent que el treball individual d'avui és el benefici propi i col·lectiu del demà.