La decisió de Marcus Eriksson

Ima­gina't un gimnàs, no importa si amb pers­pec­ti­ves llar­gues o cur­tes o infi­ni­tes segons els miralls que l'enga­la­nin. Però pro­jecta'l a Suècia, perquè això va d'un jove juga­dor de bàsquet suec que es volia con­ver­tir en un gran juga­dor de bàsquet. I com que tot passa a ple estiu i passa a Suècia, t'has d'ima­gi­nar també el gimnàs quasi buit i en un silenci quasi peni­tent perquè faci sol o les brui­xes es pen­ti­nin els suecs a l'estiu fan vida a la intempèrie. Hi ets, estàs situat i t'afi­gu­res dia sí i dia també el gimnàs i l'esbu­fec amb eco apa­gat del jove juga­dor de bàsquet suec que s'expressa poc i que habi­tu­al­ment parla encara menys però que té molt clar qui el paga i què vol ser d'aquí a uns anys.

I el jove juga­dor no va a la selecció abso­luta a pesar de les males cares i del recel que ve de la fede­ració, que ja s'ha d'empes­car un pre­eu­ro­peu sense Jerebko ni Tay­lor –que, és clar, com que ells s'afai­ten i juguen a l'NBA, sí que poden fer el que els surti d'allà sota–. El noi es passa l'estiu al gimnàs seguint amb rigor mona­cal un pro­grama per gua­nyar massa mus­cu­lar i es pre­senta a la pre­tem­po­rada del Barça, que és el club que el paga, pesant 92 qui­los. Pesant deu qui­los més que un any enrere. Arriba d'incògnit i amb el destí mar­cat, un futur escrit que diu que tor­narà a Man­resa per jugar-hi cedit una altra tem­po­rada. Però de la mateixa manera que un dia va resol­dre no acu­dir a la crida de la selecció del seu país, fa set­ma­nes que ha deter­mi­nat que no hi tor­narà, al Bages. Ha tre­ba­llat de valent al gimnàs per fer la pre­tem­po­rada amb el Barça i per demos­trar que el seu nivell defen­siu ha pujat, que ha gua­nyat força prou per ento­mar els con­tac­tes i per ense­nyar que la con­tinuïtat en els esforços ja no se li fa tan cos­tosa. S'hi ha dei­xat el llom i penca encara més, ara, en els pri­mers entre­na­ments del Barça 2014/15. Tant, que fa veure als res­pon­sa­bles tècnics del club que hi haurà opor­tu­ni­tats en el pri­mer equip que han de ser seves. I la seva posició, encer­ta­da­ment indi­vi­du­a­lista i incom­pren­si­ble­ment inau­dita en els temps que cor­ren, té premi.

El pri­mer premi de Mar­cus Eriks­son, a punt de començar l'últim any garan­tit de con­tracte. I ves si el Barça, en un estiu en què ha prac­ti­cat la cessió per sobre de totes les coses quan de joves ha anat la par­tida, no hi veu més coses, en la seva figura. En un Eriks­son que no té fixada l'NBA al magí com sí que passa amb Mario Hezonja i, defi­ni­ti­va­ment també, amb Àlex Abri­nes. Juga­dors que enguany es dis­pu­ta­ran amb ell, Navarro, Ole­son i Tho­mas els 80 minuts per par­tit que es donen en les posi­ci­ons dos i tres i que s'han incor­po­rat al Barça després de pas­sar l'estiu amb la selecció abso­luta. De pas­sar-lo, sense jugar ni entre­nar-se des del 30 d'agost, quan va començar el mun­dial, perquè un cop arrenca el tor­neig, senyors, ja no s'entrena –en el cas del balear, lesi­o­nat i sense entre­nar-se ni jugar de molt abans.

Pro­nos­ti­car és fer sonets de xer­ra­meca, i l'únic cert és que d'aquests joves jugarà qui s'ho mereixi, aquell que, com agrada recor­dar a Xavi Pas­cual, “sigui sòlid i aporti coses inde­pen­dent­ment de si anota més o menys”. Però passi el que passi durant la tem­po­rada, per la decisió presa aquest estiu, el jove juga­dor de bàsquet suec ja haurà gua­nyat. Pen­sant que tot això no s'acaba diu­menge ni tam­poc a l'NBA. Pen­sant en ell mateix, ente­nent que el tre­ball indi­vi­dual d'avui és el bene­fici propi i col·lec­tiu del demà.