L'empat a zero del Barça a Màlaga ha comportat cert desànim entre el barcelonisme, que, veient l'inici del seu equip i el del Real Madrid, ja havia posat l'ampolla de cava al congelador. El fet que Andoni Zubizarreta tornés a recórrer al sentit comú en l'elecció de l'entrenador (recollint l'experiència nefasta de veure com l'expresident Rosell li imposava el tècnic) va ser un gran pas endavant per refermar tots els conceptes ja intrínsecs en la cultura futbolística del club, començant pel mètode, continuant per la Masia i finalitzant per la conjunció d'una fórmula que a can Barça acostuma a ser reeixida: afegir el treball al talent.

Al voltant de la idea, però, hi ha matisos, i Luis Enrique està introduint els seus. I en l'aprenentatge dels nous elements es produeixen corbes de rendiment moltes vegades sorprenents, com va passar dimecres a La Rosaleda. Si l'equip concentra els davanters per dins, els espais que es generen a les bandes s'han d'aprofitar tant sí com no. I Douglas va debutar sense saber què fer, sense donar profunditat i sense combinar. I els davanters, per dins, s'han d'associar molt ràpid, han de ser molt intuïtius i molt intel·ligents tàcticament per a la generació i l'ocupació dels pocs espais que apareixen. I també els han de crear, amb la seva mobilitat i desmarcades, sobretot, a l'espai. Messi té totes les qualitats del món, però també s'ha d'adaptar a les noves idees del mister. Fins ara tothom marxava del mig perquè ell aixequés el cap, mirés on estava l'espai i aparegués per aprofitar-lo. Ara tota la part central està ocupada, i per això marxa uns metres més enrere, per posar al servei de l'equip la seva privilegiada visió de joc. Per supervivència s'ha fet més passador que rematador. A Màlaga només va intervenir 40 vegades quan la seva mitjana de la millor versió voreja les 90. Això convé a l'equip? El temps ho dirà.

A Neymar, per exemple, li va bé tenir Messi a prop (i a qui no?) per fer gols –ja n'ha fet tres–, però amb la nova fórmula de concentració, les seves actuacions individuals no són les esperades. En la lliga, dues suplències i dues titularitats amb substitució prematura. Canvis, per cert, plens de lògica. Tot i la seva habilitat, on juga hi ha massa gent. Més o menys, però encara amb el percentatge augmentat, li passa el mateix a Pedro, jugador brillant amb espais i discret quan no n'hi ha. L'evolució de la idea necessita més temps per refermar-se o per virar cap a un nou escenari. I en aquest punt estem. O algú es pensava que la desaparició de Xavi no seria traumàtica? O algú es pensa que a Iniesta no li costaria girar alguns dels conceptes fins ara desenvolupats com si fossin rituals religiosos? O algú es pensa que Rakitic sabria el manual al cent per cent i passaria de contraatacar a atacar sense fer-se ni una rascada? I encara ningú ha exigit defensivament aquest Barça, però aquest dia arribarà i aleshores encetarem un altre debat en aquest sentit. Oi, Mathieu?

Luis Enrique (i l'equip) necessita temps. El que ha passat fins avui ha estat ben aprofitat per posar els jugadors a ple to físic. El que ha d'arribar ha de servir per entendre's futbolísticament. Perquè, a més, a futbol hi juguen dos equips i, per tant, no tot depèn d'un mateix. L'evolució dels antídots a la fórmula Barça ha estat rapidíssima, entre altres coses perquè sempre és més fàcil destruir que construir. I per això al Barça li va costar tant contra l'Elx, el Vila-real, l'Athletic, l'Apoel i el Màlaga. Tot costa molt. Per molt talent que es tingui, tot costa molt. Així que, paciència... i treball dels entrenadors. Que el tècnic asturià i els seus ajudants trobin la solució d'un vell problema amb nous matisos i elements. La pissarra i el camp. La imaginació i la realitat. La teoria i la pràctica.