La pràctica de la teoria de l'evolució

L'empat a zero del Barça a Màlaga ha com­por­tat cert desànim entre el bar­ce­lo­nisme, que, veient l'inici del seu equip i el del Real Madrid, ja havia posat l'ampo­lla de cava al con­ge­la­dor. El fet que Andoni Zubi­zar­reta tornés a recórrer al sen­tit comú en l'elecció de l'entre­na­dor (reco­llint l'experiència nefasta de veure com l'expre­si­dent Rosell li impo­sava el tècnic) va ser un gran pas enda­vant per refer­mar tots els con­cep­tes ja intrínsecs en la cul­tura fut­bolística del club, començant pel mètode, con­ti­nu­ant per la Masia i fina­lit­zant per la con­junció d'una fórmula que a can Barça acos­tuma a ser reei­xida: afe­gir el tre­ball al talent.

Al vol­tant de la idea, però, hi ha mati­sos, i Luis Enri­que està intro­duint els seus. I en l'apre­nen­tatge dels nous ele­ments es pro­du­ei­xen cor­bes de ren­di­ment mol­tes vega­des sor­pre­nents, com va pas­sar dime­cres a La Rosa­leda. Si l'equip con­cen­tra els davan­ters per dins, els espais que es gene­ren a les ban­des s'han d'apro­fi­tar tant sí com no. I Dou­glas va debu­tar sense saber què fer, sense donar pro­fun­di­tat i sense com­bi­nar. I els davan­ters, per dins, s'han d'asso­ciar molt ràpid, han de ser molt intuïtius i molt intel·ligents tàcti­ca­ment per a la gene­ració i l'ocu­pació dels pocs espais que apa­rei­xen. I també els han de crear, amb la seva mobi­li­tat i des­mar­ca­des, sobre­tot, a l'espai. Messi té totes les qua­li­tats del món, però també s'ha d'adap­tar a les noves idees del mis­ter. Fins ara tot­hom mar­xava del mig perquè ell aixequés el cap, mirés on estava l'espai i apa­regués per apro­fi­tar-lo. Ara tota la part cen­tral està ocu­pada, i per això marxa uns metres més enrere, per posar al ser­vei de l'equip la seva pri­vi­le­gi­ada visió de joc. Per super­vivència s'ha fet més pas­sa­dor que rema­ta­dor. A Màlaga només va inter­ve­nir 40 vega­des quan la seva mit­jana de la millor versió voreja les 90. Això convé a l'equip? El temps ho dirà.

A Ney­mar, per exem­ple, li va bé tenir Messi a prop (i a qui no?) per fer gols –ja n'ha fet tres–, però amb la nova fórmula de con­cen­tració, les seves actu­a­ci­ons indi­vi­du­als no són les espe­ra­des. En la lliga, dues suplències i dues titu­la­ri­tats amb subs­ti­tució pre­ma­tura. Can­vis, per cert, plens de lògica. Tot i la seva habi­li­tat, on juga hi ha massa gent. Més o menys, però encara amb el per­cen­tatge aug­men­tat, li passa el mateix a Pedro, juga­dor bri­llant amb espais i dis­cret quan no n'hi ha. L'evo­lució de la idea neces­sita més temps per refer­mar-se o per virar cap a un nou esce­nari. I en aquest punt estem. O algú es pen­sava que la des­a­pa­rició de Xavi no seria traumàtica? O algú es pensa que a Ini­esta no li cos­ta­ria girar alguns dels con­cep­tes fins ara desen­vo­lu­pats com si fos­sin ritu­als reli­gi­o­sos? O algú es pensa que Raki­tic sabria el manual al cent per cent i pas­sa­ria de con­tra­a­ta­car a ata­car sense fer-se ni una ras­cada? I encara ningú ha exi­git defen­si­va­ment aquest Barça, però aquest dia arri­barà i ales­ho­res ence­ta­rem un altre debat en aquest sen­tit. Oi, Mat­hieu?

Luis Enri­que (i l'equip) neces­sita temps. El que ha pas­sat fins avui ha estat ben apro­fi­tat per posar els juga­dors a ple to físic. El que ha d'arri­bar ha de ser­vir per enten­dre's fut­bolísti­ca­ment. Perquè, a més, a fut­bol hi juguen dos equips i, per tant, no tot depèn d'un mateix. L'evo­lució dels antídots a la fórmula Barça ha estat rapidíssima, entre altres coses perquè sem­pre és més fàcil des­truir que cons­truir. I per això al Barça li va cos­tar tant con­tra l'Elx, el Vila-real, l'Ath­le­tic, l'Apoel i el Màlaga. Tot costa molt. Per molt talent que es tin­gui, tot costa molt. Així que, paciència... i tre­ball dels entre­na­dors. Que el tècnic asturià i els seus aju­dants tro­bin la solució d'un vell pro­blema amb nous mati­sos i ele­ments. La pis­sarra i el camp. La ima­gi­nació i la rea­li­tat. La teo­ria i la pràctica.