Catifes
Fa ja uns dies que estem amb aquest judici en què s'exhibeixen les misèries dels despatxos del Barça i en què la junta actual (en la caducada versió Rosell i la vigent de Bartomeu) se les té amb la de Laporta, i no sé vostès, però jo, que dono pel que dono, no aconsegueixo treure'n l'aigua clara, tot i que llegint les cròniques sembla que aquí el que hi ha són divergents interpretacions a l'hora de cuinar els comptes, més que no pas il·legalitats flagrants de Laporta. Vaja, que la cosa va de la clàssica enginyeria comptable, que a la junta actual no li deu semblar tan inacceptable quan el mateix Rosell va admetre la seva afició a l'enginyeria negocial, cosina germana de l'altra. Els diré també que no em preocupa gaire, anar perdut, que per treure'n l'aigua clara ja hi ha el jutge. Ja sé que som tots uns descreguts i que el poder judicial està molt desacreditat i tal, gràcies al treball de sapa a què fa anys s'han abocat càrrecs públics i institucions –també judicials, sí–, però amb això em passa com amb la crítica a la premsa: que en els mitjans, així en general, no hi crec, però sí en els periodistes –els que ho són, no els que diuen ser-ho–. I entre acusadors i acusats, hi ha un jutge, que dedica a l'afer més temps que vostè i jo llegint les cròniques, i que potser fa la feina i n'acaba traient l'entrellat. Perdó per l'excurs.
No, no m'astora no saber encara qui té raó, i sí, s'ensuma que l'acció de responsabilitat podria estar encoratjada per una actitud més revengista que no pas justiciera. I sí, també, el judici embruta la imatge del Barça, que sempre (ens) preocupa tant. Però saben què? Que ja m'està bé, el procés. Ja m'està bé que si algú creu que el seu antecessor en el càrrec va fer trampes, ho denunciï, i que es grati i s'investigui i que es miri sota l'última catifa i que peti qui peti. I si al final resulta que no hi havia res més que mala fe per part del denunciant, per això hi ha el jutge, pel que demano la presumpció d'innocència –i les errades del qual també són esmenables, per això es van dissenyar els recursos–. I si escau, per això també hi ha el jutge, que el denunciant malintencionat assumeixi les conseqüències. Però mentrestant, encara que la denúncia alimenti el guerracivilisme i trenqui la unitat i bla-bla-bla, endavant les atxes, que les unitats i els consensos, perdonin però estan cada cop més sobrevalorats: terapèutica i ciment per la democràcia és la discrepància, no pas la unitat. I l'argument de no aixecar catifes per no perjudicar la institució o perquè la fiscalització podria desincentivar futurs aspirants al càrrec de torn és el de l'omertà, justificada sempre en una suposada necessitat de blindatge contra l'enemic exterior. Un argument que recorda massa el dels que, emparant-lo en la seva magna obra política, minimitzen que Pujol passés 23 anys, tots i cadascun dels que va ser en el càrrec, compatibilitzant la presidència i l'evasió fiscal, com si Bugsy Siegel, a més d'exercir de gàngster, no hagués fet també la gran aportació a la civilització occidental que va ser inventar Las Vegas.