Com que fa més d'una setmana que estic molt ocupada amb el cinema, explicaré que he tingut l'oportunitat d'entrevistar a Sant Sebastià un actor guapíssim, Viggo Mortensen, que en la presentació en l'últim festival de Canes de la pel·lícula Jauja, va aprofitar per desplegar una pancarta a favor del San Lorenzo de Almagro expressant aquest desig: “Queremos la copa.” La copa. No una copa, tal com vaig llegir en principi. Aquesta copa era la Libertadores, que el club argentí va arribar a guanyar. Fa pocs dies, li vaig recordar el seu gest quan, en començar l'entrevista, em va dir que havia acabat l'anterior parlant de Mágico González, aquell jugador salvadoreny genial, però del qual he trobat aquesta declaració de principis: “Reconec que no sóc un sant, que m'agrada la nit i que les ganes de gresca no me les treu ni ma mare. Sé que sóc un irresponsable i un mal professional, i pot ser que estigui desaprofitant l'oportunitat de la meva vida. Ho sé, però tinc una ximpleria al coco: no m'agrada agafar-me el futbol com una feina. Si ho fes no seria jo. Només jugo per divertir-me.” Viggo Mortensen em va dir que si trobava l'anterior entrevistador, a qui conec, li comentés no sé què de Mágico González. No aconsegueixo recordar-ho, però sí que l'actor em va comentar que creia que, després de fer-ho llargament amb el Cadis, el màgic irresponsable va jugar durant un any al Barcelona. Jo, que ja li havia dit que sóc barcelonista, vaig respondre que creia que no va ser així. Diria que jo tenia raó. Li vaig parlar, a Viggo Mortensen, doncs, de la seva pancarta a Canes i em va dir que qui l'aguantava era l'escriptor Fabián Casas, que, com en el cas del director Lisandro Alonso, també era present a la tanda d'entrevistes com a guionista de Jauja, una pel·lícula d'una bellesa corprenedora en què l'actor (de nacionalitat nord-americana i ascendència danesa, va viure a l'Argentina durant la seva infància i adolescència) interpreta un militar danès que, mentre l'exèrcit extermina els indis del territori argentí, busca la seva filla, que ha fugit amb un home. I va afegir que, essent barcelonista, potser jo també aviat estaré a favor del San Lorenzo de Almagro si aquest s'enfronta amb el Real Madrid en la copa del món de clubs que es disputarà al Marroc al desembre. Li vaig contestar que sí, evidentment, perquè, com a barcelonista i passant el mateix a la inversa, no sé si em dóna més plaer que guanyi el Barça o que perdi el Madrid. Va riure una mica abans de confessar-me que ell, de fet, té un problema perquè, si bé és aficionat del San Lorenzo, també li agrada el Madrid. Aleshores vaig tenir la sensació que es treia la careta del San Lorenzo i revelava la seva identitat madridista. Diria que va apel·lar a la gran tradició del Real Madrid. Em vaig atrevir a preguntar-li si no considera que, demostrant-ho amb la seva política de fitxatges, el Madrid té un costat fatxenda pel qual, com si fos més un club nou-ric que un d'històric, exhibeix els seus diners. També que té una prepotència que pot resultar antipàtica. Em va respondre que això és degut a Cristiano (Viggo, això sí, prefereix l'argentí Messi) i al furor capitalista de Florentino Pérez. Però que el Madrid, en fi, és el Madrid... un gran club de futbol.

El temps ens va passar conversant de futbol i ens en va quedar poc per parlar sobre cinema. En tot cas, escriuré en una altra ocasió (en una altra secció) del que vam parlar sobre Jauja. Les entrevistes en els festivals (o en les campanyes promocionals dels films) estan rigorosament pautades temporalment. Els entrevistats no es mouen d'un lloc i, un darrere l'altre, passen els entrevistadors. Em vaig acomiadar de Viggo Mortensen sabent que és madridista, però, en fi, no deixaré d'admirar-lo.