Com que fa més d'una set­mana que estic molt ocu­pada amb el cinema, expli­caré que he tin­gut l'opor­tu­ni­tat d'entre­vis­tar a Sant Sebastià un actor guapíssim, Viggo Mor­ten­sen, que en la pre­sen­tació en l'últim fes­ti­val de Canes de la pel·lícula Jauja, va apro­fi­tar per des­ple­gar una pan­carta a favor del San Lorenzo de Alma­gro expres­sant aquest desig: “Que­re­mos la copa.” La copa. No una copa, tal com vaig lle­gir en prin­cipi. Aquesta copa era la Liber­ta­do­res, que el club argentí va arri­bar a gua­nyar. Fa pocs dies, li vaig recor­dar el seu gest quan, en començar l'entre­vista, em va dir que havia aca­bat l'ante­rior par­lant de Mágico González, aquell juga­dor sal­va­do­reny genial, però del qual he tro­bat aquesta decla­ració de prin­ci­pis: “Reco­nec que no sóc un sant, que m'agrada la nit i que les ganes de gresca no me les treu ni ma mare. Sé que sóc un irres­pon­sa­ble i un mal pro­fes­si­o­nal, i pot ser que esti­gui des­a­pro­fi­tant l'opor­tu­ni­tat de la meva vida. Ho sé, però tinc una xim­ple­ria al coco: no m'agrada aga­far-me el fut­bol com una feina. Si ho fes no seria jo. Només jugo per diver­tir-me.” Viggo Mor­ten­sen em va dir que si tro­bava l'ante­rior entre­vis­ta­dor, a qui conec, li comentés no sé què de Mágico González. No acon­se­gueixo recor­dar-ho, però sí que l'actor em va comen­tar que creia que, després de fer-ho llar­ga­ment amb el Cadis, el màgic irres­pon­sa­ble va jugar durant un any al Bar­ce­lona. Jo, que ja li havia dit que sóc bar­ce­lo­nista, vaig res­pon­dre que creia que no va ser així. Diria que jo tenia raó. Li vaig par­lar, a Viggo Mor­ten­sen, doncs, de la seva pan­carta a Canes i em va dir que qui l'aguan­tava era l'escrip­tor Fabián Casas, que, com en el cas del direc­tor Lisan­dro Alonso, també era pre­sent a la tanda d'entre­vis­tes com a guio­nista de Jauja, una pel·lícula d'una bellesa cor­pre­ne­dora en què l'actor (de naci­o­na­li­tat nord-ame­ri­cana i ascendència danesa, va viure a l'Argen­tina durant la seva infància i ado­lescència) inter­preta un mili­tar danès que, men­tre l'exèrcit exter­mina els indis del ter­ri­tori argentí, busca la seva filla, que ha fugit amb un home. I va afe­gir que, essent bar­ce­lo­nista, pot­ser jo també aviat estaré a favor del San Lorenzo de Alma­gro si aquest s'enfronta amb el Real Madrid en la copa del món de clubs que es dis­pu­tarà al Mar­roc al desem­bre. Li vaig con­tes­tar que sí, evi­dent­ment, perquè, com a bar­ce­lo­nista i pas­sant el mateix a la inversa, no sé si em dóna més plaer que gua­nyi el Barça o que perdi el Madrid. Va riure una mica abans de con­fes­sar-me que ell, de fet, té un pro­blema perquè, si bé és afi­ci­o­nat del San Lorenzo, també li agrada el Madrid. Ales­ho­res vaig tenir la sen­sació que es treia la careta del San Lorenzo i reve­lava la seva iden­ti­tat madri­dista. Diria que va apel·lar a la gran tra­dició del Real Madrid. Em vaig atre­vir a pre­gun­tar-li si no con­si­dera que, demos­trant-ho amb la seva política de fit­xat­ges, el Madrid té un cos­tat fat­xenda pel qual, com si fos més un club nou-ric que un d'històric, exhi­beix els seus diners. També que té una pre­potència que pot resul­tar antipàtica. Em va res­pon­dre que això és degut a Cris­ti­ano (Viggo, això sí, pre­fe­reix l'argentí Messi) i al furor capi­ta­lista de Flo­ren­tino Pérez. Però que el Madrid, en fi, és el Madrid... un gran club de fut­bol.

El temps ens va pas­sar con­ver­sant de fut­bol i ens en va que­dar poc per par­lar sobre cinema. En tot cas, escriuré en una altra ocasió (en una altra secció) del que vam par­lar sobre Jauja. Les entre­vis­tes en els fes­ti­vals (o en les cam­pa­nyes pro­mo­ci­o­nals dels films) estan rigo­ro­sa­ment pau­ta­des tem­po­ral­ment. Els entre­vis­tats no es mouen d'un lloc i, un dar­rere l'altre, pas­sen els entre­vis­ta­dors. Em vaig aco­mi­a­dar de Viggo Mor­ten­sen sabent que és madri­dista, però, en fi, no dei­xaré d'admi­rar-lo.