No hi entenc res de res. N'hi ha per parar boig si un es dedica a escoltar els comentaris i les retransmissions dels partits de l'Espanyol. Quan no es juga bé –des que ha començat la lliga, ben poc– resulta que es tracta d'assegurar el resultat, d'aconseguir ni que sigui un punt. Quan es guanya, com el dia del Getafe, sembla que només es tracti de posar aigua al vi i dedicar-se a menystenir una victòria tan necessària. Cert que aquest dia al camp del Còrdova no es va jugar a res de res. Però al camp hi havia dos equips i a tants altres camps de la mateixa lliga tampoc es va jugar a gaire res més que a la ciutat de la mesquita. A aquestes altures de la temporada posar ultimàtums, ni que siguin d'aficionats o periodistes, a l'entrenador és lligar-se una corda al coll. I el pitjor que es pot fer, i es fa, és comparar la seva trajectòria amb la del seu antecessor. Primer, perquè no aporta res a l'anàlisi, i segon, perquè els equips de segon o tercer nivell normalment sempre tenen trajectòries similars. O fan un bon començament de temporada i al final es desinflen o comencen malament i quan es veuen amb l'aigua al coll saben reaccionar i se salven. A l'Espanyol s'han viscut trajectòries d'aquesta mena. També de les d'aquí caic, aquí m'aixeco, de les de no saber guanyar mai més d'un partit seguit. Però, posats en aquesta dinàmica de la tebior (ara per ara no n'hi pot haver cap més), m'ha semblat perfecte que la directiva decidís renovar els contractes a Kiko Casilla i Víctor Sánchez. Un acte de realisme tant per un costat com per l'altre. Cal suposar que uns han ofert el que es pot i els altres han acceptat el que saben que és un esforç per part del club. També aplaudeixo l'actitud de la directiva davant la supercopa de Catalunya. Un torneig en entredit que no resol res de res sembla un pegat. I si a sobre el rival se'n fot no posant el primer equip el millor és quedar-se a casa.